CRÍTICA

Un viatge tragicòmic, embriagador i amb mala bava, com la vida mateixa

Avís a navegants suspicaços. Aquesta no és una altra repetitiva pel·lícula sobre vells rondinaires. Sí, Ove podria haver sortit de Gran Torino, St. Vincent o A propósito de Schmidt. Sexagenari a l’atur, vidu, disciplinat, al·lèrgic als veïns i fidel al seu Saabmóvil. La fredor escandinava li ve de sèrie, com a l’esquerp protagonista del film finlandès El gruñón.

No obstant això, aquesta tragicòmica història sobre un home que lluita contra la vida, mentre la vida sembla decidida a reconciliar-se amb ell, remet a un cinema més pausat, reflexiu, com el recorregut per la memòria que ens proposava Ingmar Bergman a Fresas salvajes. Hannes Holm ens entabana amb un viatge embriagador d'anades i tornades entre passat i present. Entre el jove reservat que demana matrimoni a la seva xicota en un cotxe, i aquest adult l’entrecella arrufada del qual se suavitza mentre ensenya a conduir la seva veïna. Entre la tràgica i inesperada mort d'un pare, i una làpida sobre la qual dipositar flors cada dia. Entre el sotrac del primer petó, i aquesta emotiva recol·locació d'un marc perquè la foto jovial d'una dona no presenciï un (intent de) suïcidi. Lassgård, hilarantment odiós en cada pla, ens guia a força d'improperis carregats d'humor negre per aquesta commovedora travessia sobre la vida. A vegades cruel, d’altres alegre, per moments solitària o extraordinària. Sempre inevitable i imprevista.