CineBaix - 50 PRIMAVERAS

‘50 primaveras’: retrat optimista d'una àrdua transició

26/04/2017 - Blandine Lenoir signa una pel·lícula entranyable, graciosa i treballada sobre una dona de 50 anys en ple procés de canvi i amb una gran interpretació d'Agnès Jaoui

"Tinc por de ser vella i pobra i estar sola; la pobresa i la solitud es poden arreglar, però la vellesa és una altra cosa, cal acostumar-s’hi". A l'heroïna cinquantenària de 50 primaveras, segon llargmetratge de Blandine Lenoir després de l'aclamada Zouzou (2014), li costa molt fer-se a aquesta nova etapa de la seva vida. Servint-se d'aquesta situació inestable –l’assumpció dels límits fisiològics, les discriminacions del món laboral contra els grans, les angoixes psicològiques i emocionals de l’envelliment–, la realitzadora teixeix amb humor l'encantador retrat d'una dona i mare que es redescobrirà a si mateixa enmig de les dificultats. Estrenada avui als cinemes francesos de la mà de Diaphana, la pel·lícula ofereix a més l'oportunitat a Agnès Jaoui de demostrar tot el seu talent interpretant aquesta cinquantina trastornada, que vacil·la entre el rebuig i l'acceptació del futur i que tracta de revifar la nena il·lusionada que encara porta dins.

"Estic morta de por!". Aurore té, innegablement, motius per estressar-se. Ha esgotat les seves provisions d'ovòcits i la menopausa ha irromput al seu cos, amb els seus irritants fogots (com li diu el seu metge, "cal prendre-s'ho amb filosofia; després dels 30, anem costa avall, tot això no té remei"); el seu treball de cambrera canvia per complet quan arriba un nou cap, apassionat per l'esperit juvenil i els anglicismes i entestat a anomenar-la Samantha ("així almenys somiem una mica!"); la seva filla gran, Marina (Sarah Suco), li anuncia que aviat serà àvia, i la petita, Lucie (Lou Roy-Lecollinet), planeja seguir el seu xicot i mudar-se a Barcelona. I com que el seu marit va marxar a refer la seva vida en un altre lloc fa força temps, a Aurore la turmenta la solitud de la casa, l'atur, un desert sentimental i les perspectives poc favorables de l'envelliment.

Però aquesta fase de crisi, plena de nostàlgia pels records de joventut (i de mare jove), també serà una fase de tornada a la passió adolescent amb el seu primer amor, Totoche (Thibault de Montalembert), així com l'oportunitat d'establir llaços de solidaritat amb les dones que l'envolten, sobretot amb la seva millor amiga, Mano (Pascale Arbillot). Una mena de renaixement a la força i una recerca de l'autoestima perduda: una aventura esquitxada de vacil·lacions i abordada amb amabilitat per una directora (coguionista del film juntament amb Jean-Luc Gaget) que aconsegueix alternar amb precisió i sense pretensions els moments commovedors i les seqüències purament còmiques, aproximant-se així amb dolçor, elegància i un raonable optimisme al tema existencialista i universal d'un llindar vital difícil de travessar.

Fabien Lemercier – Cineuropa.org