Sento notable mandra en aquests mesos gairebé desèrtics pel que fa a estrenes mitjanament desitjables per sortir de casa i consumir-me als cinemes. I tampoc em sedueix abrasar-me el cos i els nervis (potser acabes entenent l'arrencada de l'estranger camusià: "Vaig matar a la platja d'Orà un home a qui no coneixia perquè feia calor") recorrent els carrers en actitud somnàmbula. Per tant, intento fer grata la supervivència mental veient incansablement a casa meva programes dobles o triples o quàdruples de pel·lícules antigues en blanc i negre. No és casual, les programo amb cura i tampoc penso recórrer a la psicoanàlisi perquè m'ho expliqui. Veig successivament París, bajos fondos, La evasión, Rocco y sus hermanos, Los viajes de Sullivan, Una mujer para dos, El bazar de las sorpresas, Berlín Occidente, Con faldas y a loco, El hombre que mató a Liberty Valance, El sueño eterno, La noche del cazador, Anatomía de un asesinato, Bola de fuego, Los sobornados, Plácido, Nazarín o La regla del juego. I així seguiré. Arcadia en blanc i negre per a tot l'estiu.

En repassar la llista d'estrenes d'aquesta setmana observo que una d'elles, titulada Su mejor historia, la dirigeix ​​una senyora danesa amb el cinema de la qual he gaudit abans. Es diu Lone Scherfig i és l'autora de pel·lícules que m'agraden bastant, com Wilbur se quiere suicidar i Italiano para principiantes i una altra que em commou especialment, que és An Education. I la seva nova entrega no em decep. El guió parla amb subtilesa de coses variades, els sentiments que lliguen a la vida en temps difícils, les destrosses que poden ocórrer en el cor i la seva progressiva cura, la solidaritat entre la gent quan tot és guerra, derrota i por, l'ofici d’actor. Però sobretot, el gran interrogant és: per a què pot servir el cinema?

L'argument principal es presta a discussions. Un senyor molt llest, un mestre sense escrúpols de la manipulació emocional anomenat Goebbels, sabia de l'enorme poder de la propaganda i va impulsar fins a límits delirants els presumptes valors de la raça ària i del nacionalsocialisme a través de documentals, noticiaris i pel·lícules. Una virtuosa fabricant imatges com Leni Riefenstahl va ser la perfecta transmissora d'aquestes sinistres apologies i lloes. D'acord, eren els dolents utilitzant el cinema per als seus depredadors interessos. A Su mejor historia el Ministeri d'Informació del govern britànic durant els bombardejos de Londres a la Segona Guerra Mundial ordena fer una pel·lícula que glorifiqui la suposada gesta real de dues germanes bessones que van en un vaixell fins a Dunquerque per ajudar a salvar els acorralats soldats britànics. Aquesta pel·lícula ha de servir per exaltar l'heroisme, fomentar la solidaritat, donar emoció, felicitat, esperança i alegria als espectadors, convèncer-los que la justícia i la raó estan de part seva. D'acord, aquí són els bons utilitzant la propaganda per a la seva causa. Tornem a l'interrogant: per a què pot servir el cinema en determinades circumstàncies?

Lone Scherfig narra amb intel·ligència, matisos, sensibilitat i gràcia el rodatge d'aquesta transcendent pel·lícula, la complicada tasca d'una guionista en un univers regit per homes, una història d'amor molt ben explicada. És una complexa, petita, càlida, agredolça i bonica pel·lícula, un pretext raonable per tornar a la sala fosca en època de sequera.