Un perfum anomenat Feminista
Partint del fet que tot el que està relacionat amb la comèdia d'intriga és directament atroç, hi ha en canvi moltes i variades reflexions interessants en el guió
Quan el 1989 Danny de Vito va estrenar l'estupenda La guerra de los Rose, va posar sobre la taula un model de comèdia que, emparat en els estereotips de gènere, portava el dolor del passat romàntic comú fins a la impossibilitat d'un present -i un futur- en companyia. Una obligació de convivència a la llar de la felicitat d'abans, provocada per circumstàncies legals, que recupera ara la desigual comèdia alemanya Olvídate de Nick, escrita per Pam Katz i dirigida per la veterana Margarethe Von Trotta, que la parella creativa porta fins al terreny d'una doble lluita de gèneres.
En primer lloc, la de les dues exdones del tal Nick, que han de compartir la casa que, de forma consecutiva, ha emparat una part de les seves existències al costat del marit dels seus actuals neguits, i que ha tocat el dos amb una tercera, 20 anys més jove. És a dir, una brega de dona contra dona, cadascuna amb estils vitals radicalment oposats. I en segon lloc, la de la dona, en tota la seva extensió, contra el mascle que, en diferents circumstàncies, ha acabat sepultant-les en un segon pla des del qual ara han decidit revelar-se.
Partint de la base que el que està relacionat amb la comèdia d'intriga i, sobretot, amb la comèdia més física, tocant l’slapstick americà, és directament atroç, hi ha en canvi moltes i variades reflexions interessants en el guió de Katz, que ja va escriure per a Von Trotta la fascinant Hannah Arendt (2012). Consideracions sobre el triomf i la competitivitat a la qual sembla abocada la societat contemporània; sobre l'ideal de bellesa i sobre la moda -a la qual es dedica professionalment una de les exdones, primer com a model i ara com a dissenyadora-; sobre el poder de la dona, els efectes de la maternitat i, en fi, la necessària insurrecció femenina contra el mesquí concepte de la seva data de caducitat per a segons quins aspectes de la vida.
No obstant això, malgrat els seus dos nobles retrats de dona, Katz i Von Trotta han oblidat una cosa important: que el dibuix que han composat de l'home de les seves desgràcies, però també d'alguns dels grans moments de les seves vides, resulta patètic, sense un símptoma, sense un resquill, que deixi endevinar on era l'interès per a dues dones tan a prop d’allò apassionant. Així, aquest perfum anomenat Feminista, que la dissenyadora llança al mercat, queda configurat com a beneïda metàfora, però sense l'imprescindible ingredient que eviti que aquesta necessària lluita de poder resulti lineal i subratllada, queda també modelat com una bastimentada sense embuts, sense subtileses, i sense veritable anàlisi.
Javier Ocaña – Elpais.com |