LA FÁBRICA DE NADA

Títol original: A fábrica de nada Direcció: Pedro Pinho Guió: Tiago Hespanha, Luisa Homem, Leonor Noivo, Pedro Pinho (Idea: Jorge Silva Melo) País: Portugal Durada: 177 min Any: 2017 Gènere: Drama Interpretació: Carla Galvão, Dinis Gomes, Américo Silva, José Smith Vargas Fotografia: Vasco Viana Distribuïdora: La Aventura Audiovisual Estrena a Espanya: 11/5/208
No recomanada per a menors de 12 anys

Versió original subtitulada en castellà

SINOPSI

Una nit, un grup de treballadors s'adona que l'administració està robant maquinària i materials de la seva pròpia fàbrica. Quan es preparen per organitzar l'equip i la producció, se'ls obliga a no fer res, com a represàlia, mentre les negociacions per al seu acomiadament estan en marxa. La pressió desencadena una revolta entre els treballadors, i això afectarà tot el que els envolta.

(Filmaffinity.com)

CRITICA

El cinema com a rebel·lió

El 1980, el gran Joaquim Jordà va filmar Numax presenta, una de les propostes més singulars i radicals del cinema de la Transició espanyola, o del que en quedava ja a aquelles alçades. Es tractava de reunir els treballadors de la fàbrica del títol, tancada per allò que els empresaris en deien llavors "suspensió de pagaments", i seguir la seva evolució a partir d'aquest moment, el seu intent de subsistir a través d'una cooperativa, la seva negativa a deixar-se vèncer per aquell neocapitalisme que començava a ser ja rampant amb l'arribada al poder de Ronald Reagan o Margaret Thatcher. Temps després, Jordà va tornar-hi amb Veinte años no es nada (2008), però el balanç va ser desolador. Doncs bé, és com si el jove cineasta portuguès Pedro Pinho i els seus companys –responsables de La fábrica de nada també en mode d’autogestió– haguessin volgut recuperar aquella experiència i donar-li continuïtat a través d'un altre temps de misèria, el nostre, ferit de mort per la crisi econòmica i la rapacitat dels poderosos. En aquest sentit, La fàbrica de nada és la crònica d'una època i d'una experiència col·lectiva, ja que es tracta de documentar alhora la situació econòmica i de quina manera influeix en la vida quotidiana. Per si fos poc, també és una de les experiències cinematogràfiques més apassionants dels últims anys.

Es tracta d'una pel·lícula que comença com a cinema militant, continua com a drama íntim i finalitza com hilarant barreja de gèneres, fins al punt que aquest crític poques vegades ha vist –en els últims anys– una cosa tan joiosa i enèrgica, tan divertida i demolidora. [...] 

Aquí hi ha la gran lliçó que imparteix La fàbrica de nada, i que no és altra cosa que una lliçó de posada en escena: no som davant la coneguda barreja de documental i ficció, davant d'això que ja sembla haver-se convertit en una fórmula en cert cinema recent, sinó davant d'un complex artefacte que va evolucionant a mesura que transcorre la projecció, que sempre acaba convertint-se en una altra cosa, com posseït per una voluntat de canvi que no para. Tot d'una, els obrers prenen possessió de la fàbrica i es dediquen a no fer res, o el que els seus caps considerarien tonteries. Tot d'una, juguen a futbol entre les màquines desconnectades. O parlen d'economia amb un politòleg italià que s'interessa pel seu cas, i que finalment també intenta manipular-los. O canten i ballen quan una altra empresa sembla fer-los un encàrrec. La fàbrica de nada és també una pel·lícula còmica, com algunes de Chaplin o Jacques Tati. O un musical obrer, com els de Jacques Demy, la qual cosa no impedeix que la seva reflexió sobre els temes que aborda, i sobre l'estil amb què els aborda, sigui tan compromesa com lúcida, no es deixi portar per solucions fàcils: de la mateixa manera que la sortida a l’encreuament politicoeconòmic en què som ha d'anar més enllà de la cooperativa i l'autogestió, el cinema que plasma aquesta situació està obligat a inventar noves formes que li pertanyin a ell i només a ell. I si no, vegeu l'última seqüència d'aquesta pel·lícula bella per rabiosa, potser un dels finals més melancòlics i alhora esperançats del cinema d'ara. 

A favor: La seva llibertat política i narrativa, que es tradueix en una pel·lícula que torna el seu sentit a la paraula emoció

En contra: Que les seves gairebé tres hores de durada –absolutament justificades, que passen com una bufada– puguin dissuadir el seu públic potencial.

Carlos Losilla – Sensacine.com

 


    CineBaix     Joan Batllori, 21     08980 Sant Feliu de Llobregat (Barcelona)     93 666 18 59     cinebaix@cinebaix.com     Disseny web: