Ja hem vist la nova pel·lícula de Damien Chazelle al Festival de Venècia. Un petit pas per a Esquire, un gran avenç exclusiu per a vosaltres. Alguns ja l'anomenen la Salvar al soldado Ryan de les pel·lícules sobre l'espai. Tenen raó?

[...] Sobre la nova pel·lícula de Damien Chazelle hi havia molta, moltíssima, expectació. No només perquè ve després d'un èxit com La La Land: La ciutat de les estrelles, la (gairebé) guanyadora de l'Oscar el 2016 que, tot i que no exempta de detractors, s'ha guanyat un lloc entre els millors musicals moderns. Precisament, aquell film feia la seva gran presentació oficial a Venècia, i així ho ha fet també aquest biopic de Neil Armstrong que el jove cineasta tenia en ment abans fins i tot de començar a rodar el seu espectacle demynià als carrers de Hollywood. A la roda de premsa, li han preguntat el perquè del seu interès en aquesta història, Chazelle ha respost que per als que no havien nascut en aquell 1969, com ell, aquest és un esdeveniment tan incontestable com desconegut. "No hem de donar aquesta història, ni cap altra, per sabuda", ha assegurat. El resultat? Una pel·lícula que deixarà de pedra Iker Casillas i el seu simpàtic escepticisme.

Hi ha alguna cosa innegable: els moments històrics mereixen pel·lícules a l'altura. Potser no necessàriament innovadores, potser no lluitant contra els límits narratius del mateix cinema, però sí capaces d'explicar un tros de la Història -en majúscules- amb la clarividència i complexitat que necessiten. Aquesta potser serà, si el temps ho vol i els crítics ho permeten, la pel·lícula definitiva sobre Neil Armstrong. No és que hi hagi gaires referents a batre més enllà d'un telefilm dels noranta (Apollo 11) o diferents i cèlebres documentals (com En la sombra de la luna de David Sington). Però, havíem sentit alguna vegada la història personal de Neil Armstrong? Per què va arribar a ser el protagonista d'un dels moments més importants de la història nord-americana i mundial? I a quin preu?

A aquestes preguntes intenta respondre First man amb grans idees i conceptes. És una pel·lícula, abans de res, solvent en el que intenta narrar, i que sens dubte rebutjaran aquells que demanen al setè art més que una bona història i alguns moments espectaculars. I, en part, s'estaran equivocant. Hi ha molt valor en el que Chazelle ha fet en aquesta pel·lícula, que combina la grandiositat d'un viatge a la Lluna (el primer) amb els petits detalls, les insignificances plenes de significat. És carn d'Oscar. I, si juguen bé les seves cartes, ho serà el 2019, que és a més (alerta aquí!) el 50è aniversari d'aquell moment històric d'Armstrong. Millor moment, impossible. Però no avancem tants esdeveniments.

Neil Amstrong no és l’únic protagonista

No, no heu llegit malament la sinopsi: aquesta és una pel·lícula sobre Neil Armstrong i el viatge a la Lluna. Una que abraça la fórmula del biopic, però la supera amb escreix en molts aspectes: no canonitza el personatge, sinó que mostra també les seves ombres, des de la seva absència habitual a la llar familiar fins a la seva introspecció gairebé malaltissa. És clar que Ryan Gosling és qui guia la narració, i el centre d’aquesta, però hi ha dos protagonistes més en aquesta història.

Diuen les persones sàvies que l'important no és arribar a la destinació, sinó el viatge que t’hi porta. Una de les millors bases de la pel·lícula de Chazelle és la importància que dona al procés. Ja sabem com acaba. Ja sabem què passarà, i que anirà bé. La història ja ens ha fet l’spoiler abans de començar, i per això era tan important impregnar tota la pel·lícula d'una tensió i realisme que poguessin omplir l'absència del misteri. I tant que ho aconsegueix. Cada viatge que traspassa l'atmosfera és una experiència gairebé física, amb la càmera en estat de descontrol absolut i el so foradant-nos les orelles. Gairebé com si estiguéssim dins el casc del mateix Armstrong. També la música clàssica, amb aires de vals, fent dansar les naus espacials com feia Kubrick a 2001: Una odisea en el espacio (encara que aquesta s'assembla més a una Gravity amb més èpica o una versió més sòbria d’Interstellar). [...]
...]
Encara que, per a actes heroics, el de la segona gran protagonista a l'ombra: Clara Foy, que interpreta la dona d'Armstrong i a qui els mitjans internacionals ja donen com nominada a l'Oscar a Millor Actriu de Repartiment. N'hi ha per a això i per a molt més!. Ella representa el que s'amaga darrere del gran nom. El diàleg entre allò professional i allò personal, el públic i el privat, l'universal i l'íntim, és constant a First man, perquè per a Chazelle tots dos són igualment importants, com deixa clar en aquesta escena final a través del vidre a l’estil Pickpocket. Dos mons, un equilibri. Només que un és reconegut pels llibres d'història i l'altre no.

Si aquesta serà una de les candidatures més fortes per als propers Oscar ho sabrem d’aquí a uns mesos. [...]