“Bohemian Rhapsody”, la pel·lícula sobre la banda Queen
[...]Anthony McCarten, l'autor dels guions d'altres grans pel·lícules com La teoria del todo o El instante más oscuro ha escrit un llibret profundament ben documentat que recull les fites clau per a la banda Queen i la concepció d'algunes de les seves cançons més característiques. Si n’ets fan o melòman i n’has vist concerts i documentals al·lucinaràs amb l'exquisit disseny de producció, la direcció artística, el so i els diàlegs que fins i tot quan són més transcendentals segueixen sent humans.
La pel·lícula és una celebració de la música i la vida i, és clar, recala especialment en la figura de Freddie Mercury, encara que el seu halo no eclipsa mai els seus companys. Això és fonamental perquè, tot i que és indiscutible que el treball interpretatiu de Rami Malek és fabulós, no és menys cert que Ben Hardy, Gwilym Lee i Joseph Mazzello no podrien interpretar millor Roger Taylor, Brian May i John Deacon. Matrícula d'honor per a tots ells.
I arribats en aquest punt, ja podem assenyalar el possible desencant d'alguns amb la pel·lícula: no és un biopic en ús de Freddie Mercury per la qual cosa no pretén ficar-nos en les seves entranyes, encara que sí comprendre el motiu de les seves decisions com la de no convertir-se en símbol de la lluita contra la SIDA en vida, cosa que sempre se li va retreure.
Bohemian Rhapsody és una pel·lícula elegant i intel·ligent que pressuposa, a més, que l'espectador també està dotat de matèria grisa, així que evita en tot moment mostrar-nos Malek mantenint relacions sexuals, consumint drogues o en estat de descomposició i ni falta que fa, perquè el missatge ens arriba alt i clar i no per això el drama humà del protagonista perd força.
La pel·lícula arrenca amb l'estrella a punt d'introduir-se a l'escenari en el mític concert LIVE AID de 1985 del Wembley Arena per després retrocedir a la seva joventut quan carregava maletes a l'aeroport London Heathrow i bregava amb desqualificatius per la seva aparença física i procedència. De fet, se'ns narra amb gran eloqüència (i fins i tot sentit de l'humor) el desarrelament que va arribar a sentir respecte al seu origen parsi i indi (va néixer a Zanzíbar, l'actual Tanzània) i la seva voluntat de trobar-se a si mateix en un escenari, per no parlar d'altres moments de profunda solitud. I per a què compondre un malvat per a aquesta història, quan Paul Prenter va adoptar el paper ell solet en trair la seva confiança...
Però el millor de la pel·lícula Bohemian Rhapsody és que és un meravellós i respectuós recorregut per la vibrant carrera artística del grup, els començaments de la qual no van poder ser més experimentals, i alguns dels seus grans èxits: mostra quins van ser els seus punts de partida, la implicació de cadascun dels membres i fins i tot es burla de forma sana de la idea que el versàtil baixista Deacon (ja retirat absolutament)] fos considerat un de segona fila [...].
Menció especial mereixen no només les caracteritzacions i l'exquisida reproducció dels vestits, posada en escena de concerts i mimesi de tots aquests, sinó també el fet que, com és obvi, la veu que sentim és la de Mercury, fet que implica que les gesticulacions de Malek són CLAVADES i l'energia que desprèn a l'escenari, una veritable proesa.
En resum, la pel·lícula és una veritable delícia que a més té un tram final que posa els pèls de punta, fa brollar les llàgrimes però no cau mai en el sentimentalisme ni busca deixar-te mal gust de boca. [...]
Raquel Hernández – Hobbyconsolas.com |