"Jo ho era tot per a tu i, ara, ja no sóc res". Paula, en ple moment de tensió, explica la seva vida de manera descosida i frenètica a l'hospital al qual l'han portat després d'intentar tirar a terra la porta de Joachim, el famós fotògraf amb qui ha compartit la seva vida durant deu anys i que, pel que sembla, no vol tornar a veure-la ara que ha tornat a París després d'una llarguíssima estada a Mèxic. Als seus 31 anys, la porta de la dolce vita es tanca i Paula es veu, sobtadament i brutalment, en problemes, sense diners a la capital i sense la possibilitat d'apropar-se a la seva família ("Els meus pares? Ja no els veig. No és possible que habitem el mateix planeta"). Però a aquesta personalitat desbordant, directa, ultrasocial, sense pèls a la llengua i de vegades borderline no li falten recursos. Són les seves tribulacions tragicòmiques les que explica Bienvenida a Montparnasse, primer llargmetratge de la jove cineasta francesa Léonor Serraille, que va rebre una òptima acollida en la seva estrena a la secció Un Certain Regard del 70è festival de Canes.

Més enllà de la formidable interpretació de Laetitia Dosch, que porta literalment la pel·lícula sobre les seves espatlles, una de les millors qualitats de Bienvenida a Montparnasse rau en el seu excel·lent guió (escrit per la directora), ple de petits detalls que omplen de diversió situacions que haurien pogut girar fàcilment cap al drama. Des del gat de Joachim, amb el qual Paula carrega a tot arreu després d'haver dubtat sobre si havia de desempallegar-se’n, fins als allotjaments puntuals a casa de coneguts d'allò més molestos o tipus libidinosos ("mai em va agradar dormir sola") que després ha d’enviar a passeig, passant pel desvergonyiment amb què reacciona quan una desconeguda va ajudar-la per error al metro creient-se que és una altra o la feina de mainadera a què s'apunta sense tenir-ne cap experiència: Paula passa totes aquestes dificultats fins a  fondre el gel d'una París on els seus habitants apareixen "aïllats al món i aïllats entre si".

Tanmateix, la seva fantasia és igualment commovedora si pensem que es tracta d'una dona ferida en l’aspecte afectiu pel rebuig de la seva solitud que està a punt de caure en l'extrema pobresa (arriba un moment en què es veu obligada a vendre les seves modestes joies en un cash converter) i que intentarà amb la més gran de les reticències ressuscitar la relació amb la seva mare ("no vull tornar a veure't, ni aquí ni al carrer ni a casa") i trobar una feina (que acabarà obtenint en una botiga de llenceria femenina en una galeria comercial).

Mitjançant aquest retrat d'una persona una mica salvatge, com caiguda del cel, arribada a una edat frontissa i que no es correspon amb els codis en vigor ("tu només compres lasanyes congelades, bombons i peix vermell", protesta la mare de la petita que Paula cuida), Léonor Serraille aconsegueix amalgamar gèneres amb una gran energia, ens fa riure amb el que podria fer-nos plorar sense que per això perdi la bona distància i el respecte pel seu personatge, esbossa un assaig social (la soledat a la metròpolis, la immigració, la feina) i fixa la seva obra en el present gràcies a unes hàbils el·lipsis. Els elements positius són nombrosíssims i fan de Bienvenida a Montparnasse un primer llargmetratge prometedor, molt més ric i profund del que es podria suposar per la seva aparença simpàtica.