2018.05.15 - CANES 2018: Lars von Trier explora amb enorme força els cercles de l'Infern i la seva pròpia carrera en una pel·lícula que, abans de res,
no s'ha de prendre al peu de la lletra

El llop no es va transformar en be, al contrari. Torna a la Croisette per primera vegada des de la seva expulsió el 2011 Lars von Trier amb la violenta immersió artística a la cara oculta de l’humà que és The House That Jack Built, presentada fora de concurs al 71è Festival de Canes. Una pel·lícula que opera a dos nivells totalment transparents (conducta que el cineasta danès ja va seguir a Nymphomaniac): un purament fictici (i sens dubte molest per a molts) centrat en les actuacions d'un assassí en sèrie desproveït de la mínima empatia i impulsat en l'espiral freda i sàdica de la seva addicció, i un altre que evoluciona a la reflexió metafísica (una capa que també tindrà sens dubte els seus detractors) sobre el mal en general i la creació en particular. Per sota d'aquests, Lars von Trier ens explica el seu itinerari de realitzador i com ha arribat a plantejar pel·lícules que qui les interpreten de manera literal podrien catalogar de narcisistes, perverses, malsanes i manipuladores. En realitat, no es tracta d'això en absolut, encara que sigui exacte. Stanley Kubrick, citat nombroses vegades al llarg del metratge (des del Jack d’El resplandor fins als cartutxos de La chaqueta metálica, passant per una certa intel·ligència artificial...), no pretendria el contrari, tot i que l'estil torturat del danès es presta molt més fàcilment a la polèmica i incitarà molts a recordar-se del llop i de la malaltia mental en cada evocació a càrrec de von Trier (aquest cop argumentades, almenys a la seva manera) del nazisme a través d'Albert Speer i el camp de Buchenwald concebut en un lloc on, per una estranya coincidència de la Història, Goethe tenia per costum anar a seure a l'ombra d'un arbre. Aquesta retòrica del conflicte és un art que treballa fins a la putrefacció per a una catàbasi de la qual no hauria renegat Brueghel, el Vell, autor d'alguns quadres que provocaven reaccions terrorífiques en la seva època.

Som aquí, en efecte, davant una baixada als inferns: cinc incidents / assassinats s'estenen al llarg de dotze anys en la trajectòria de Jack (l’impertorbable Matt Dillon, en un paper dificilíssim), un assassí neuròtic que pateix deliris de grandesa, un enginyer que voldria ser arquitecte per construir la seva pròpia casa i que creua el llindar del crim gratuït sense aconseguir per això obrir la porta cap a les zones més fosques (Lars von Trier. Volum 1 de la seva cinematografia). El nostre assassí entra en un vòrtex sanguinari que apaivaga només a estones el seu dolorós desequilibri (un procés explicat amb una seqüència d'animació fascinant sobre l'ombra) i que el porta a prendre cada vegada més riscos en el seu enfonsament en el negatiu (l’oposat de la llum). Així, el criminal es torna col·leccionista i acumula els cadàvers en una cambra en fred i els fotografia. Després arriba l'hora dels assassinats col·lectius i de la taxidèrmia dels morts, la seva rigidificació, abans de passar a l'estadi en què matar es converteix en un ofici, amb les seves guerres psicològiques i el seu culte a la iconografia macabra (referència explícita a Anticristo inclosa). Finalment, l'itinerari del serial killer apareix sense acabar quan les municions no són les previstes, quan el contingut deixa de correspondre a l'etiqueta. Aquí, el pas al món subterrani amb Verge (Bruno Ganz), que l'observava des del principi, ocult entre les ombres esperant la visita guiada del forn d'on res s'escapa.

Projectada sense el tradicional tràiler del festival de Canes precedint-la, The House That Jack Built suposa una obra godardiana per a Lars von Trier, una pel·lícula que és pur xoc, una anàlisi clínica despietada del sofriment i del crim generalitzat, fàcil de trobar indecent per la manera com el cineasta s'atribueix un paper però rigorosament impossible d'escombrar sota la catifa o de caricaturitzar el seu propòsit.