Cada any es celebra a la Universitat de Saint-Denis el Concurs d’Eloqüència que determina qui és “El millor orador del 93”, en referència al número del departament de Sena-Saint-Denis. Hi poden participar alumnes de tots els cursos, preparats amb l’ajut d’advocats, slammers i directors, que els formen en el delicat exercici de parlar en públic.

Saint Denis 93 és un districte parisenc que allotja gairebé el deu per cent de la seva població. Un lloc amb la seva pròpia Universitat Paris 8. Un barri ple de persones de diverses procedències. Un espai per conversar en què s'organitza el concurs d'oratòria Eloquentia. Durant el període acadèmic, una vintena d'alumnes de diferents carreres -com són psicologia, treball social, comunicació audiovisual i altres ensenyaments- compartiran l'aula al costat de la professora d'expressió corporal. Un altre docent de respiració. Un poeta que els repta a trobar la creativitat i seducció que porten dins. I per descomptat el director del curs, entestat que alliberin al màxim la seva expressivitat i siguin els millors oradors. Fins que només en quedi una o un del grup.

Des de l'any 2013 -segons expliquen els prolegòmens del documental- estructurat com una cronologia a partir de l'inici del curs. Llavors els mateixos alumnes donen els seus noms i expliquen les ambicions o desitjos que tenen sobre els ensenyaments que volen rebre. Les càmeres se situen davant d'ells, dins del grup, perquè els espectadors ens hi incorporem com un més, amb pols de reportatge televisiu, fet servir aquest apel·latiu en el millor sentit. De fet, la pel·lícula parteix d'un episodi de la sèrie documental francesa Infrarouge, emès el 2016 i titulat A voix haute (En veu alta). Per a la projecció a sales de cinema i l’Atlántida Film Festival s'hi ha inclòs la frase La força de la paraula perquè tant els professors com els alumnes i altres persones implicades, defineixen l'oratòria com una estratègia, les paraules com a armes. No perquè serveixin d'atac a l'oposat, sinó com a argumentació i raonament. L'adaptació no suposa un canvi radical respecte al seu format a la televisió, que ja era un producte de qualitat, tot i que s'amplia en vint minuts de metratge i manté elements propis de la televisió com aquesta introducció breu que anticipa algunes seqüències posteriors del film.
Les escenes que es desenvolupen dins de l'aula són les que aconsegueixen més veracitat i interès. Mostren sense prejudicis els joves del curs, tots diferents en les seves condicions socials, tot i que agermanats en la procedència de classe mitjana amb matisos. En destaquen uns quants als quals dediquen capítols individuals que ajuden a aprofundir més en les seves famílies i orígens. Com Eddy, un noi de vint anys que vol ser actor. O Shouleila, d'arrels musulmanes, abocada a l'humanisme. Els acompanya un dels alumnes més grans, al voltant dels vint anys, que va viure molt de temps al carrer, al costat de la seva mare i germans després de perdre la casa en un incendi. O el benjamí del grup, el més innocent i graciós. Tots, sense excepció, confien en aquest poder de la paraula per aconseguir els seus anhels.

Una dècada després de l'estrena de La clase, de Laurent Cantet, el cinema francès sobre l'educació ja hauria d'estar en un carreró sense sortida per repetició de les fórmules. Però és evident que la temàtica segueix més viva que mai. Només cal revisar films recents de la cinematografia gala com En casa, Ganar al viento, El buen maestro, o fins i tot títols més canònics en la seva recerca del públic, com La profesora de història o Una razón brillante. En concret aquest últim film, dirigit per Yvan Attal, comparteix molts trets amb En veu alta per la temàtica i els personatges. Si també se segueixen rodant pel·lícules de superherois, comèdies conjunturals i variacions d'agents secrets en grans quantitats, sense qüestionar gaire les repeticions que s'hi aprecien, haurien de jutjar-se amb la mateixa lleugeresa les pel·lícules que afronten el sistema educatiu. En oposició a la filmografia escolar pretèrita més famosa, la mirada no està enfocada només en els mestres com a protagonistes, quan el professor Tackeray bregava amb delinqüents en potència a Rebelión en las aulas. El senyor Keating desplegava els seus poders persuasius davant un elitista club dels poetes morts. O el totpoderós Daniel que dirigia l'escola infantil de Hoy empieza todo. Des de La clase de Cantet, el protagonisme se sustenta entre el grup d'alumnes, sense oblidar els seus mestres, però sense deixar de focalitzar-lo en els joves. Potser el concurs d'eloqüència sigui la part més espectacular del metratge, en detriment d'un desenvolupament que manté de forma impecable l'evolució, relacions i intervencions dels companys.

En contrast amb l'era de youtubers exhibicionistes, encara que també predomini molta vanitat en l'oratòria, val la pena aquesta lluita dialèctica, contra la banalitat onanista dels videoaficionats.

Pablo Vázquez Pérez – cinemaldito.com