‘Yesterday’: quatre bodes i un funeral

Danny Boyle i Richard Curtis junts. Aquí podríem aplicar la frase feta referida als estranys companys de llit, en aquest cas sent el llit el de la comèdia romàntica amb acompanyament de bon rotllet i excusa fantàstica. En realitat, tots dos autors són més a prop l'un de l'altre del que els prejudicis podrien fer-nos creure.

Les faules morals (de vegades de vergonyosa moralitat simplista: Slumdog Millionaire) no li són alienes a Boyle, ni tan sols el toc sobrenatural (Millones, una historia verdadera), però el que de veritat l’uneix a Richard Curtis és un estrany fatalisme, una immensa tristesa disfressada de conformista felicitat i happy ending. Les pel·lícules de l'autor de Trainspotting representen la crònica d'éssers mediocres, anònims, que de sobte poden destacar, arribar al paradís, tenir-lo a l'abast dels seus dits. El seu fracàs està anunciat: ni l’edèn és paradisíac, ni ells tindran una altra certesa que la mort. Jack, l'antiheroi de Yesterday, és el típic antiheroi Danny Boyle, algú que ni tan sols es reflecteix del tot en els miralls (la majoria trencats, esberlats). Un ésser anònim que tindrà l'oportunitat de deixar de ser-ho precisament a partir de l'oblit universal, de la ignorància de la resta del món. El seu do (recordar les cançons de The Beatles i apropiar-se’n) serà, és clar, la seva maledicció.

Yesterday, a més de la seva filigrana de guió a costa dels quatre de Liverpool i els seus temes com a element dramàtic i còmic, connecta amb les més amargues paràboles de tragicomèdies Ealing com El hombre del traje blanco, d'Alexander Mackendrick, la qual cita directament en la seqüència de l'assetjament de les masses (que al seu torn cita el canònic debut de The Beatles a la gran pantalla: Qué noche la de aquel día), o amb això tan britànic (o tan Frank Capra) d'enfrontar britànics amb nord-americans. No obstant això, no és en aquest sentit on es gaudeix més Yesterday, que és una romcom i una obra cent per cent Richard Curtis, sinó en aquest espai on qui canta és la mort, el pas inexorable del temps i el destí. Quan Yesterday ens acompanya a una caseta a la platja per a una trobada que no per esperada resulta menys emotiva i commovedora, sabem que estem anant al passat que tancava Una cuestión de tiempo, el magistral film escrit i dirigit per Curtis: la platja, l’ahir/present, el pare recobrat per uns minuts, l'oblit. És llavors quan Danny Boyle se'ns despulla com a autor del sentiment més que d’allò epidèrmic i provocador. I ho fa mentre ens deixa plorar. Com passa amb algunes de les cançons de The Beatles. Les que no podrem oblidar.