2018.09.07 - VENÈCIA 2018: En la seva última pel·lícula, projectada a Venècia
fora de competició, l'actriu i directora Valeria Bruni Tedeschi torna a inspirar-se en la seva pròpia vida

A La casa de verano, l'últim treball de Valeria Bruni Tedeschi, presentat fora de competició al Festival de Venècia, una família es reuneix a la seva preciosa mansió d'estiu per deixar enrere les seves preocupacions, o almenys això creuen... Malauradament, les ferides del passat no triguen a aflorar, i la immaculada decoració de la casa no aconsegueix emmascarar les pors i els ressentiments que acaben per impregnar-ho tot. Aquestes pors es manifesten especialment en el personatge d'Anna (interpretada per la mateixa directora, que li concedeix un caràcter agitat i nerviós), a qui el marit acaba de demanar-li el divorci. Entre els intents desesperats per contactar amb ell i la maldestra relació que manté amb la seva filla, Anna amb prou feines aconsegueix centrar-se en l'escriptura de la seva pròxima pel·lícula. Juntament amb la seva amiga i coguionista Nathalie (Noemie Lvovsky), ambdues treballen en una història basada en una tràgica pèrdua familiar, que molts dels implicats encara no han aconseguit superar.

La relació fluïda entre realitat i ficció és particularment recurrent aquest any al Festival de Venècia, on trobem  directors de diferent gènere i condició intentant espantar els fantasmes del seu passat. Encara que La casa de verano és un altre exemple de drama familiar basat en experiències reals, carregat de secrets personals que acaben aparentment exposats davant de tothom, és també un dels menys interessants, cosa que els impressionants plànols de la Rivera Francesa no aconsegueixen arreglar.

La fotografia és realment atractiva, encara que potser una mica enganyosa: mentre que l'ambient estiuenc i alguns diàlegs esporàdics i desenfadats semblen suggerir una història lleugera, la nova pel·lícula de Bruni Tedeschi no és una comèdia d'embolics. No obstant això, sí que és una obra en la qual es cometen nombroses equivocacions. Durant algunes escenes particularment confuses, com el sopar familiar que degenera de manera inesperada en una sinistra confessió, resulta molt difícil comprendre les motivacions de la directora. Si a això li sumem el desafortunat intent d'oferir una crítica sociopolítica, amb algunes referències a la lluita de classes, La casa de verano es converteix en una experiència que deixa l'espectador bastant atordit. Encara que tal vegada sigui per la xafogor estival...

Tota aquesta confusió podria haver resultat interessant si no fos per l'enfocament particularment rígid de la història. D'altra banda, la distribució de La casa de verano es veurà molt beneficiada per tots els cameos presents a la pel·lícula: des Valeria Golino fins a Yolande Moreau, passant per Frederick Wiseman (en un paper realment desconcertant), tot i que tots ells representen simples idees, en lloc de persones reals.

La participació de la mare i de la filla de Tedeschi a la pel·lícula, així com una protagonista basada directament en la seva pròpia vida, entre moltes referències a la realitat, aconsegueixen que la pel·lícula sembli una mena d'experiment portat a l'extrem, que acaba per esgotar tots els implicats. "Hi ha certa hostilitat en l'aire", comenta un dels personatges en cert moment, davant d’això assentim furiosament.

Marta Balaga – cineuropa.org