2019.05.21 – Canes 2019: Óliver Laxe esculpeix una pel·lícula austera i molt potent sobre les forces de la natura al voltant de la figura d'un pària que torna a casa de la seva mare després d'haver estat a la presó
"És el piròman que ha cremat la muntanya sencera de Lugo. Un condemnat". Aquest home taciturn marcat a foc per la societat és el fil conductor de la impressionant O que arde, el segon llargmetratge de ficció d’Óliver Laxe, vencedor del Gran Premi de la Setmana de la Crítica de Canes 2016 amb la hipnòtica Mimosas. De visita per tercera vegada (amb la seva tercera pel·lícula) a la Croisette, on va ser la revelació de la Quinzena dels Realitzadors el 2010 amb el documental Todos vós sodes capitáns, el cineasta francogallec continua la seva ascensió a l'esfera més alta dels autors internacionals, ja que la seva última obra s'ha colat a la Selecció Oficial, en concret al programa Un Certain Regard, del 72è Festival de Canes. Una progressió totalment merescuda, com donen fe la seva excepcional qualitat cinematogràfica vertebrada en la increïble potència de les seves imatges i atmosferes, que transcendeixen un realisme gairebé documental per sorprendre l'espectador en contrapunt a un argument intencionadament auster.
Al final d'un pròleg especialment colpidor des del punt de vista visual i sonor format per motors d'obres que esquitxen de llum i soroll la nit, que obren un forat al bosc, fent caure un impressionant nombre d'eucaliptus abans de quedar-se immòbil davant d'un arbre majestuós, la pel·lícula es col·loca a l'esquena del seu protagonista, Amador (Amador Arias), un home de quaranta anys que surt de la presó dos anys després d'haver-hi ingressat, que agafa un autobús per anar al seu poble natal a Galícia. De tornada a la casa aïllada al cor de les muntanyes, on viu la seva anciana mare Beneta (Benedicta Sánchez), que accepta acollir-lo sense fer-li preguntes supèrflues ("-Puc quedar-me una estona? -Tens gana?"), el lacònic protagonista es deixa portar per un dia a dia que consisteix a portar pastura a les seves tres vaques, acompanyat pel seu gos Lluna. Una mica més lluny, els veïns restauren una construcció amb l'esperança de desenvolupar el turisme, i al poble, on Amador va molt poques vegades, se l'ignora o directament es burlen d'ell ("Tens foc?") per respecte al patiment que ha hagut de suportar la seva mare. Un dur hivern passa sota pluges torrencials en la rutina minimalista del dia a dia de la mare i del seu fill profundament immersos en la natura. Amb l'arribada de la primavera, irromp aquest ritme una simpàtica veterinària (Elena Fernandez) que acaba d'arribar a la zona abans de l'estiu, la temporada més perillosa per als incendis forestals...
Recolzant-se en el notable treball del director de la fotografia Mauro Herce, Óliver Laxe dona forma a una obra sorprenent la sequedat narrativa de la qual es polvoritza amb la intensitat de les seqüències quan la pel·lícula s'aboca brutalment cap al cor del foc. La direcció és un veritable tour de force que recompensa amb escreix la paciència exigida prèviament per la sobrietat extrema de l'argument, i que dona prioritat, de manera reeixida, a les sensacions de l'espectador. Ja que al cinema, quan hi ha excel·lència, i com deixa caure en parlar sobre un altre tema un dels personatges de la pel·lícula, "perquè t'agradi la cançó, no cal entendre la lletra." Fabien Lemercier – Cineuropa.org |