Explica la història real del jove advocat Bryan Stevenson (Jordan) i de la seva històrica batalla per la justícia. Després de llicenciar-se a Harvard, en Bryan rep ofertes de treball molt lucratives. Però ell prefereix posar rumb a Alabama per defensar persones que han estat condemnades erròniament o que no tenien recursos per tenir una representació legal adequada, i ho fa amb el suport de l'activista local Eva Ansley (Larson). Un dels seus primers i més turbulents casos és el de Walter McMillian (Foxx), que el 1987 va ser sentenciat a la pena mort per l'assassinat d'una noia de 18 anys, tot i que les proves demostraven ostensiblement la seva innocència. En els anys posteriors, en Bryan es veu embolicat en un laberint de maniobres legals i polítiques i d'un racisme obert i descarat mentre lluita per en Walter i altres com ell, tot i tenir-ho tot en contra, fins i tot el sistema legal.

(Filmaffinity.com)

Per a amants dels judicis justos i les causes nobles

Gràcies a I'm not a hipster (2012) i, sobretot, Las vidas de Grace (2013), Destin Daniel Cretton (pot agradar més un nom?) va passar de ser una de les grans esperances blanques (matiso: racialitzades) del panorama indie a guanyar-se un esbronc per El castillo de cristal (2017), pel·lícula que, en l'aspecte ideològic, va aixecar polseguera entre certs sectors de crítica i públic particularment sensibles als missatges implícits pel seu desconcertant (imperdonable?) tuf neocon. Tres anys després d'aquell llargmetratge, objectivament ni molt ben ni molt malament cuinat, el camí d'aquest cineasta el claríssim punt fort del qual segueix estant en la gestió del talent interpretatiu a la seva disposició sembla trobar-se més allunyat que mai del, diguem-ne, 'esperit dels Spirit'.'

I és que, tot sobrietat tonal i posada en escena endreçada, Cuestión de justicia ens fa arribar el seu irrebatible ideari amb la competència d'un ben engreixat artefacte de propagació de missatges cabals manejat amb aquesta característica perícia del creador que ja va decidir materialitzar la seva oposició a 'la injustícia' i el seu rebuig 'al sistema' sense cremar certes naus que, eventualment, poguessin conduir-lo fins a un reconeixement, diguem-ne, oficial; és a dir, a emportar-se premis en gales no presentades precisament per Aubrey Plaza, o, per dir-ho d'una altra manera, fent a l’statu quo una estirada d'orelles en comptes d'un cop de puny a l'estómac.

Rebel·lia mainstream màxima gamma? Inconformisme de vestit a mida? Podria ser... Sense efectismes que afegeixin sabor i treguin rigor a quelcom que, convé tenir-ho present, no és sinó un 'basat en fets reals' canònic, complint excel·lentment amb el que un esperaria d'un drama judicial tan efectiu com “benquedista”, tan impecable com ajustat al cànon, aquest quart llargmetratge de Cretton ofereix moments d'una transcendència tan eloqüent i de tan genuïna empatia cap als seus personatges principals que el normal és acabar fins i tot oblidant que l'origen del projecte no va ser altre que un encàrrec al seu director guionista. I això, tractant-se de Hollywood, sí que implica un gran mèrit.

El millor: un grapat de personatges 'reals' convertits en efectives figures de ficció.
El pitjor: el seu retrat una mica caricaturesc dels 'dolents'.

Antonio Trashorras – Fotogramas.es