L’Eve (Gabriela Cartol) és una jove cambrera de pisos que treballa en un dels hotels més luxosos de Ciutat de Mèxic. L’Eve només pot imaginar-se les vides dels seus adinerats hostes a través de fantasies íntimes sobre les possessions que deixen enrere. Els llargs i difícils torns de treball impedeixen a l’Eve tenir cura del seu fill, tot i que s'encarrega d'ajudar els hostes a tenir cura dels seus. La jove creu que la seva situació millorarà si aconsegueix que l’ascendeixin per treballar a les suites executives, raó per la qual accepta un horari esgotador. Amb aquest objectiu en ment, també s'inscriu en el programa d'educació per a adults de l'hotel.

(sensacine.com)

La desoladora sensació d'estar presoner

L’Eve (Gabriela Cartol) treballa en un prestigiós hotel de la Ciutat de Mèxic. Les seves jornades laborals són pesades; de sobte sembla que és un hoste més del lloc on treballa, com un fantasma que va d'habitació en habitació recollint el que altres deixen. En les seves hores lliures va a classes d'anglès i aprofita per anar a cuidar el seu fill. Escassament somriu, el seu cansament és obvi, però la seva responsabilitat per tirar endavant els seus és més gran. Això és La camarista.

El debut com a directora de Lila Avilés en aquest llargmetratge va resultar més afortunat del que ella mateixa es pensava. La seva inspiració per explicar aquest relat i crítica social la va prendre del llibre anomenat L'Hotel de 1981, d'una fotògrafa francesa molt famosa anomenada Sophie Calle. Aquesta obra literària està conformada per una sèrie d'imatges d'un hotel on l'autora va treballar de jove.

Aquests restes deixades per estranys, llençols usats, coberts bruts i l'energia que guarda cada habitació d'hotel va ser el motor perquè la directora creés aquest univers on l’Eve deambula. Tot d'una es troba amb algun hoste i és ignorada o rarament requerida per fer-li algun favor a algun client en particular. I és clar que l’Eve té somnis i són per aquests que cada matí es lleva per anar a les seves classes d'anglès i fa tot l'impossible per complir les seves tasques diàries i aspirar a ser l'encarregada de netejar un pis millor, un de luxe.

L'òpera prima d'Avilés fa una dissecció extrema tant de les condicions laborals dels treballadors de salari mínim del nostre país, com en específic de les encarregades de la neteja d'hotels de luxe. Amb estructura narrativa pausada i contemplativa t'introdueix immediatament en aquesta rutina, transitant pels passadissos de l'hotel i sentint-te part d'aquest microunivers on inevitablement un surt afectat i asfixiat, igual que els personatges. No se sap quan és de dia o de nit i la realitat és que no importa. La situació no permet res més i el món sembla ser tan petit i tancat com una habitació d'hotel.

El film s'ha emportat més de 30 premis en el món i ha tingut un pas reeixit per molts festivals cinematogràfics. La connexió que ha tingut amb l'audiència rau en aquesta realitat projectada i, tot i que nosaltres com a mexicans l'entenem, el seu discurs resulta universal i milers de persones en les situacions de l'Eve s’hi poden identificar. Ara per fi li toca estar en cartellera comercial del nostre país i més que evidenciar el sistema de classes socials que coneixem, és posar al mapa aquestes persones, fer-les presents, perquè existeixen i lluiten de la mateixa manera que qualsevol per tirar endavant en aquest planeta.

La camarista reflecteix aquesta desoladora sensació d'estar presoner, de voler més i topar-se amb el fet que potser mai serà suficient. Tot això dins d'un hotel o potser àrea de treball. Aquest lloc és aquest país. Un Mèxic que no obre oportunitats per a tots de la mateixa manera.

Iván Romero – Sensacine.com