”Racialitzas” en fugida

Tenen especial interès la fauna i els ambients pels quals viatgen i l'estètica i la música que els acompanya, tots ells amb un evident accent i pols racial

El racisme, la injustícia, la fatalitat, la fugida, la persecució, les trinxeres i fronteres de la Llei fan d'aquesta pel·lícula una barreja temperamental d'humors cinematogràfics, des dels de la road movie, fins als de la crítica social, l'ètica i estètica black power o l'estil «Bonnie and Clyde».

La firma la directora Melina Matsoukas i la protagonitzen Jodie Turner Smith i Daniel Kaluuya, el de Déjame salir, amb el seu rostre perplex d'ulls panxuts que anuncien que, el que sigui, li passarà a ell. Els primers compassos de l'argument, amb una parella que s'acaba de conèixer i té una desafortunada trobada amb un policia racista, i la causa i els efectes d'aquesta «ensopegada», estan tan carregats d'àcids indigestos que ja situen en un lloc inevitable l'argument, els personatges i fins i tot el mateix espectador.

Posats arguments i personatges en el seu lloc inevitable, la fugida i la persecució, la càmera i el cor de la pel·lícula (o sigui, la mirada de l'espectador) es concentra gairebé exclusivament en la fugida, mentre que la persecució es òbvia, encara que hi es pressent; i passa a ser agitada road movie, continu moviment, tant del paisatge exterior com interior dels protagonistes, que van adaptant la seva honradesa a les circumstàncies.

Tenen especial interès la fauna i els ambients pels quals viatgen i l'estètica i la música que els acompanya, tots ells amb un evident accent i pols racial. Hi ha molt de previst en el discurs i en el transcurs de la història, però estan tan ben «armats» els personatges i tenen tanta personalitat els actors que un pot perdonar a aquesta Queen & Slim part d'aquest tram central entre allargat i reiteratiu. S'està amb ells de la mateixa manera que un està amb l'amic pesat i maldestre quan coneixes els motius pels quals perd l'oremus. Melina Matsoukas mai ofereix el contraplà d'aquesta història (els altres), però és que potser no n’hi hagi.

Oti Rodríguez Marchante – abc.es