[...]

La Rusa ens explica la història d'un home que, després de molts anys, retorna al poble on es va criar. Quan hi arriba descobreix que, en el temps transcorregut sense trepitjar la localitat, les coses han canviat notablement. El bar ja no el regenta el seu antic amic, sinó que ara el porta una família, els Crespo, que tenen acovardit el veïnat. Amb ells viu una dona anomenada "la Russa", la qual el protagonista intentarà ajudar en adonar-se que està tant o més sotmesa que la resta del poble a aquests cacics.

L'òpera prima d'Aritz Ortiz ens transporta (ja que aquest és el terme més ajustat a la realitat) a un petit poble de l'Espanya buidada. Un poble on s'han establert uns individus que es creuen els amos del lloc i tenen acovardida la població. Els fets que es narren a la pel·lícula van ser inspirats per casos reals com l'esdevingut a Mirandilla (també a Badajoz) el 2008. L'evolució dels esdeveniments en aquell cas, té molt en comú amb el desenvolupament narratiu de La Rusa, d'aquesta manera la cinta pren el paper d'altaveu de denúncia i destapada d'aquestes situacions d'abús intolerable que malauradament se segueixen produint en alguns punts de la nostra geografia.

Però més enllà de la història que hi ha al darrere, Ortiz, en sintonia amb el director de fotografia Israel Seoane, fa una molt bona feina com a ambaixador del nostre paisatge rural. I és que quan dèiem que La Rusa et transporta a aquest poble extremeny, no ho diem gratuïtament. Es nota l'afecte i el mim del director en voler traslladar a l'audiovisual aquesta realitat que ell tan bé coneix. Els tons ocres de l'estiu i la calor en aquest tipus d'entorns gairebé traspassen la pantalla, i amb els dies de tancament que portem a l'esquena, fins i tot sembren en l'espectador una nostàlgia i enyorança força fortes pels mesos de vacances.

La Rusa és un thriller franc i sense artificis, que ha sortit endavant gràcies a l'obstinació i l'afecte d'un més o menys reduït grup de gent. La seva principal virtut rau a tenir en compte això últim, ja que el resultat final és (o hauria de ser) inseparable del seu procés de realització. Som davant d’un d'aquests projectes que per la seva honradesa ens pinten un somriure a la cara, reconeixedors com som que el cinema és a tot arreu. [...]

Aitziber Polo – elpalomitron.com