(filmaffinity.com)

'Araña', d'Andrés Wood, colpeja fort on fa més mal

La millor anàlisi dels nacionalismes radicals

L'última pel·lícula del talentós Andrés Wood és l'exemple perfecte de la tesi mantinguda pel sociòleg Zygmunt Bauman (conegut pel seu concepte modernitat líquida), en el seu pòstum assaig, Retrotopía. La nostàlgia del passat ha estat el brou de cultiu de la radicalització dels nacionalismes. Un temps passat idealitzat que s'intenta recuperar, pels mitjans que siguin, davant de la incertesa actual. Resultat: violència, racisme, exclusió i malestar social.

El film aborda la història d'un exmembre d'un grup paramilitar xilè d'ideologia feixista i nacionalista inspirat en Patria y Libertat. Després d'aconseguir el que pretenien, el cop militar de l'11 de setembre de 1973, el moviment es va dissoldre i van deixar ben instal·lat el règim militar d'Augusto Pinochet amb la seva cadena de desapareguts, assassinats i sistemàtiques violacions dels drets humans.

Quaranta anys després, el protagonista, Gerardo, reapareix públicament i els seus amics de l'època, l’embruixadora i diabòlica, Inés i, el seu marit, Justo, no estan disposats que es parli del seu passat conjunt.

Amb un repartiment impecable, Mercedes Morán, María Valverde, Marcelo Alonso, Pedro Fontaine, Gabriel Urzúa i Felipe Armas, la pel·lícula no deixa un moment de respir a l'espectador. Concebuda com un thriller, Araña desenvolupa dues accions paral·leles, el present amenaçador i un passat assumit, però que no convé airejar.

Andrés Wood, amb el seu habitual sentit del ritme i del muntatge, en un film valent, arriscat i intel·ligent, ens recorda que 1972 no està tan lluny de 2019. I que els cadells de l'època antiga han afilat els seus ullals i han decidit deixar d’ocultar-se. Per a ells, el seu passat sempre va ser millor, i estan decidits a tornar a editar-lo.

Carlos Loureda – fotogramas.es