Adéu, cor amant

Des dels inicis errants fins a l'aïllament final, Andrés Wood construeix la identitat conflictiva de Violeta Parra

En una escena d'aquest heterodox i apassionant biopic que esquiva hàbilment el perill de convertir-se en hagiografia, la jove Violeta Parra -una extraordinària Francisca Gavilán que fa tota una creació del seu personatge- visita un ancià en una apartada zona rural de Xile i li demana que canti una cançó de dol. L'ancià s’hi nega. L'artista aconsegueix convèncer-lo que aquesta cançó que conserva en la seva memòria i que pot morir amb ell és un tresor, una cosa que hauria de ser compartida. La tasca de Violeta Parra com a folklorista, és a dir, com algú profundament compromès amb la memòria personal i col·lectiva- va tenir la seva correspondència i continuïtat amb les carreres artístiques dels seus fills Ángel i Isabel. El primer és, així mateix, l'autor de la biografia que ha pres Andrés Wood com a punt de partida per a aquesta pel·lícula, que juga amb l'estructura fluïda dels records i acaba dibuixant un retrat complex d'algú que va estimar la vida però va acabar saltant-ne en plena marxa.

La carpa que va centrar els últims anys d'activitat de Parra és l'epicentre des del qual Wood, que torna a gestionar el seu material amb l'ambició i la precisió de la seva estupenda Machuca (2004), desplega els fulgors d'una vida excepcional, sense sotmetre’s als lligams de motlles dramàtics canònics: des dels inicis errants fins a l'aïllament final, el cineasta construeix una identitat conflictiva, atén els clarobscurs i aconsegueix moments musicals que semblen números d'equilibrisme entre temps, espais i emocions enfrontades.

Jordi Costa – elpais.com