CRÍTICA

Per a fans d'històries humanes sense floritures

El caràcter del protagonista (Samuel Schneider) queda definit en l'excel·lent primera escena, al despatx de l'institut: un jove intel·ligent, independent i més aviat indisciplinat. Aquesta capacitat d'atrapar en un parell de frases i uns gestos puntuals el tarannà d'un personatge es farà extensible a tota la pel·lícula, rica en l'observació no només de conductes, sinó també d'una geografia concreta i del xoc de cultures europea i nord-africana.

Destino Marrakech és, en essència, un melodrama paternofilial, feliçment exempt de moralitat simplista i clixés, al voltant de la molt distant relació entre pare absort per les seves tasques teatrals i fill indiferent des del primer moment als llaços familiars, que es desenvolupa bàsicament en el tram final del film en clau de road movie. Però, abans d'aquest retrobament íntim, hem assistit a un apassionant viatge pel paisatge marroquí, que per al protagonista tindrà efectes catàrtics. Preciós, el fragment de la fugida amb la prostituta fins al poblet, o el recorregut amb guia pel desert, on s'al·ludeix explícitament a El cielo protector (Bernardo Bertolucci, 1990). Més inspirada que en la seva oscaritzada En un lugar de África (2001), Link filma fets, gents i llocs exòtics amb una admirable justesa de to.

El millor: el sentit de llibertat que esgrimeix el protagonista.
El pitjor: l'escena final a la platja.

Jordi Batlle Caminal – fotogramas.es