Per a fills i activistes del cinema més familiar i clàssicament humanista

Construïda també més des de la nostàlgia que des de la memòria, encara que de vegades es retroalimentin i confonguin, i amb un ús (parcial: l'actualitat, sempre gris, no com els records) al·legòric del blanc i negre, El olvido que seremos és com la Roma d'Alfonso Cuarón un retrat de família. Famílies idealitzades, sigui des d'aquesta altra mare al film mexicà o des de la mirada d'admiració d'un fill cap al seu pare en l'adaptació (un petit prodigi en el guió, el de David Trueba) que Fernando Trueba ha fet a partir del llibre d'Héctor Abad Faciolince dedicat al record del seu progenitor, Héctor Abad Gómez. Petites estampes d'un dia a dia en el qual se succeeixen, com en la vida mateixa (com en el cinema mateix) converses, somriures, llàgrimes, pel·lícules, lectures, cançons, reunions, jocs i finalment la mort. El olvido que seremos és profundament rosselliniana en com s'apropa a aquest humanista, filantrop i incòmode per a la Colòmbia dels anys 80 personatge, gairebé un sant, joglar d'un déu proper, de carn i ossos; màrtir finalment.

Un home bo
Fernando (i David) Trueba han sabut mirar aquest home bo com els fills d'Atticus Finch miraven el seu pare en un porxo a la posta de sol a Matar un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962), conscients des de la inconscient innocència de la infància de la humil grandesa d'un pare. Potser El olvido que seremos sigui incapaç de jutjar, fins i tot des de la part de la trama amb el nen ja jove universitari, aquest bon home. Segurament no ho necessita, com no necessitàvem saber que el mestre d’Esta tierra es mía (Jean Renoir, 1943) no era un covard, sinó una bona persona, un heroi.

Un film fordià
D'aquesta altra classe d'herois versa la pel·lícula, un exercici de sensibilitat, tendresa i elogi de la família com quelcom únic, la veritable Ítaca a la qual tractem de tornar durant tota la vida. Un exercici també de classicisme cinèfil, cosa que se li pressuposa a Fernando Trueba, però que aquí arriba a cotes de reclinatori. La petjada de John Ford és absolutament present a El olvido que seremos. Des del ressò dels Roddy McDowall i Donald Crisp de la familiar (tràgica, amorosa, bella) ¡Qué verde era mi valle! (1941) fins a aquest pudorós i demolidor instant a l'habitació de Javier Cámara plorant d'esquena a càmera, exemple de la dignitat i poderosa humilitat del personatge.

El millor: el que és capaç de fer, a tots els nivells, Javier Cámara.

El pitjor: cert abús de la música en alguns passatges.

Fausto Fernández – fotogramas.es