CRÍTICA

La Blanca (Ingrid García Jonsson) torna al seu llogaret natal a València per reunir els seus amics del poble, a qui no veu des que va marxar a viure a Londres. El Miguel (Joe Manjón) i l’Elena (Elena Martín) venen expressament de Barcelona per acudir a la invitació, mentre la Marina (Lorena López), que viu al poble i espera un incipient part, ajuda la Blanca amb la preparació de la seva primera paella. El Sigfrido (Carlos Troya) és l'últim d’arribar i ho fa amb la disfressa habitual de feina. Tot i els anys que han passat i l'alegria de tornar a veure's, les tensions entre ells han crescut i faltarà poc perquè qualsevol espurna provoqui l'incendi d'aquella tarda i les flames devorin tot el que queda d'amistat.

Basada en l'obra homònima de Víctor Sánchez Rodríguez i rodada en valencià i castellà, Nosaltres no ens matarem amb pistoles és una obra que beu molt d'aquelles pel·lícules de retrobaments feliços entre amics que, en realitat, no semblen tan feliços. Alhora, com explica la productora i una de les seves intèrprets, Elena Martín, la pel·lícula es converteix en un western modern sense pistoles on cada un dels personatges està preparat per disparar d'un moment a l'altre, sensació que augmenta amb el llarg passeig que el personatge d'Ingrid García Jonsson fa en els primers compassos de la pel·lícula sota una banda sonora que ens remet als vells enfrontaments de malfactors a les planures americanes, però aquesta vegada davant del mar Mediterrani.

Rodada en un poble de la costa valenciana sense el qual la pel·lícula no hauria estat el mateix, Nosaltres no ens matarem amb pistoles és a més un relat sobre la trentena d'una generació que havia de menjar-se el món i que va acabar descobrint amargament que viuria pitjor que els seus pares, la generació d’un món de certeses que ha deixat d’existir, de la decadència industrial, la precarietat laboral, l’atur i la crisi d´identitat. Nosaltres no ens matarem amb pistoles és un món contingut en ella mateixa perquè el món sencer travessa aquells personatges a la deriva i els deixa inerts davant de la intempèrie.
Després d'haver gaudit veient-la al BCN FILM FEST, podem afirmar que la pel·lícula és un dolç caramel d'estiu que amenitzarà les sales durant la temporada estival, un dolç caramel de mar i sol, de revetles a la nit, d'ambients càlids no tant per l’estació sinó per la proximitat d’alguns vincles i de ganes de prendre l’estiu com un etern punt de partida des d’on projectar constantment noves vides. Maria Ripoll ha rodat una pel·lícula exquisida no tant pel que explica, les clàssiques reunions d'amics, sinó per una ambientació dolça i un elenc amb una química que desborda la pantalla i ens regala una familiaritat el final de la qual no volem conèixer, ja que desitjaríem que tant de bo aquestes persones que tan bé coneixem es quedessin a viure en aquella casa, tant de bo que ens poguessin seguir regalant aquestes situacions tan familiars, però alhora tan reals com la vida; tant de bo que no marxessin mai, que es quedessin per sempre amb nosaltres.

Javier Alpañez – El Palomitrón