CRÍTICA
Aquella casa als afores
Dues parelles van a un concert d’un pianista de jazz. Una d'elles se n'ha anat a viure als afores, a una casa amb jardí, per la qual cosa convida l'altra a veure-la, ja que amb tren de rodalies es triga mitja hora a arribar-hi des de l'estació d'Atocha. A més, els recent instal·lats a la seva nova llar tenen una notícia bomba: esperen un nadó. Transcorren sis mesos fins que els convidats accepten per fi anar-hi a dinar.
Després de l'ambiciós i interessant documental Quien lo impide, de tres hores i quaranta minuts de metratge, hom diria que el realitzador i guionista Jonás Trueba pretén descansar, rodant un film més senzill, i que tot just depassa l'hora de durada. Es nota que, com ha reconegut en entrevistes, a Jonás Trueba el seu pare, Fernando Trueba, li va ficar a la vena la nouvelle vague, ja que es tracta d'un film amb personatges que semblen parlar espontàniament amb diàlegs que si no són improvisats ho semblen, i que de vegades conversen sobre els seus gustos musicals o d'algun llibre que els ha impactat, com a les pel·lícules d'Éric Rohmer. El tràiler i la promoció juguen amb el títol, Tenéis que venir a verla, per suggerir que el públic ha d'anar a les sales de cinema, gairebé abandonades des de la pandèmia.
Hi introdueix alguna reflexió sobre temes com la pèrdua de la capacitat d'impactar de les arts modernes, o la dificultat per tirar endavant després d'un avortament espontani, fet que dona peu a denunciar que la societat eludeix parlar del dolor. Si bé no s'hi aprofundeix, sembla que l'autor vol donar a conèixer les seves inquietuds i llançar preguntes al vol. El film té personatges ben definits, sobretot per la convicció amb què estan interpretats pels quatre actors, Itsaso Arana, Vito Sanz, Francesco Carril i Irene Escolar. I encara que al final deixa la sensació de poca cosa, s’agraeix la sensació de llibertat en rodar que transmet Trueba.
Juan Luis Sánchez – DeCine21
|