CRÍTICA

Alberto Rodríguez torna a retratar la Transició més incòmoda

El director de 'La isla mínima' reivindica el paper de la COPEL després de la mort de Franco amb Miguel Herrán i Javier Gutiérrez com a protagonistes


“El derecho de todo preso es fugarse”, diu el Pino, el personatge de Javier Gutiérrez a Modelo 77. I, en el seu cas i el dels seus companys de presó, sens dubte ho és. L'última pel·lícula d'Alberto Rodríguez és un retrat de les presons en els primers anys de la democràcia i, sobretot, de la COPEL, la Coordinadora de Presos en Lluita.

El director de La isla mínima i el seu coguionista Rafael Cobos tornen a apropar-se a la Transició espanyola amb ànima de periodistes recuperant aquest incòmode període històric en què els presos tenien de tot menys drets. Com és habitual en la seva filmografia, Rodríguez i Cobos destil·len les entrevistes realitzades a antics integrants de la COPEL en una ficció carcerària que, encara que inclou una fuga, té més del retrat de la quotidianitat d’En el nombre del padre o de la brutalitat una mica repetitiva de Papillon que de La gran evasión o Un condenado a muerte se ha escapado.

Rodríguez ens introdueix a la Model de Barcelona de la mà d’en Manuel, un noi d'origen humil que acaba a la presó per un delicte menor. Miguel Herrán presta el seu immens carisma a aquest personatge en una de les interpretacions de l’any. Però la seva actuació no és l'única que enlluerna a Modelo 77.

Fernando Tejero, que fa un cop de volant després de tants anys acostumats a veure'l en el mateix registre, interpreta El Marbella, un mafiós de mig pèl que també farà parlar molt. O Jesús Carroza, que aconsegueix en la seva breu aparició construir un personatge inoblidable.

Perquè sens dubte el més lloable de la pel·lícula d'Alberto Rodríguez és que cadascun dels personatges de repartiment i figurants que veiem a la presó, fins i tot els que diuen una frase, estiguin en profunda comunió amb la història que volen explicar.


Andrea G. Bermejo – 20minutos.es/cinemania