CRÍTICA

26/10/2022 - La cinta de Fatih Akin sobre el raper Xatar està rodada amb mestria, però perd homogeneïtat en seguir el recorregut del seu protagonista, de refugiat kurd a criminal i estrella del hip-hop alemany

D'una botiga als carrers del gueto al tràfic de cocaïna i a la presó per robatori, i d’allà a l'ascens en el món de la música rap. Això no és Straight Outta Compton sinó Oro puro - Rheingold, de Fatih Akin, estrenada al Festival d'Hamburg a principis d'octubre abans de ser presentada al Festival de Roma [...]. Oro puro - Rheingold és una adaptació del llibre Alles oder Nix: Bei uns sagt man, die Welt gehört dir (Todo o nada: Como dicen ellos, el mundo es tuyo), publicat el 2015 per l'exitós raper establert a Bonn Giwar Hajabi, més conegut com Xatar, qui no només és una de les grans estrelles del rap alemany, sinó també un reeixit emprenedor i restaurador.

L'autobiografia i la pel·lícula expliquen la història de la seva agitada vida, des del seu naixement en una cova plena de ratpenats (Giwar significa “nascut en el patiment”) en un poble del nord de l'Iran, de pares músics kurds que van fugir de la fàtua de Khomeini i després es van unir a la resistència kurda i van ser arrestats abans d'escapar a París amb l'ajuda de la Creu Roja; la seva arribada a Bonn als tres anys, on el seu pare accepta el lloc de director a l'òpera; la separació dels seus pares, la venda d'haixix i el contraban de pel·lícules porno en VHS, les baralles amb els turcs del veïnat, el seu interès inicial per l'escena hip-hop de Bonn, el tràfic de cocaïna, la fugida a Amsterdam, la seva relació amb la implacable màfia kurda als Països Baixos i el negoci de la vigilància a les discoteques; el seu retorn a Alemanya i, finalment, el robatori d'una furgoneta que transportava en secret les dents d'or que els enterramorts de tot Alemanya roben als morts. Sentenciat a vuit anys, Xatar (és a dir, “el perillós”) grava el seu reeixit primer àlbum a la presó, amb un dictàfon de contraban.

Aquesta pel·lícula biogràfica d'un refugiat de guerra que es converteix en un criminal cínic i oportunista i, al final, en un raper inspirat que narra la seva complicada vida en les seves cançons, no podria estar en millors mans que les d'Akin, un director alemany d’ascendència turca que el 2019 va signar la inquietant pel·lícula El monstruo de St. Pauli, que explica les aventures de l'assassí en sèrie d'Hamburg, Fritz Honka. Però Akin sembla molt més còmode a la primera part de la pel·lícula, que narra l'expulsió d'un nen, la fugida, la pèrdua de casa seva i la identitat cultural, i el posterior descens a la criminalitat dels qui, com ell, senten que no tenen res a perdre. A les parts finals de la pel·lícula, gravada amb mestratge en diverses localitzacions i en diferents formats —de l'estàndard 4:3 al cinemascop— i editada al llarg de diferents nivells temporals, Akin tot i així sembla “perdut en la transposició”. Les trobades entre criminals, els diàlegs i algunes situacions, l'actitud i l'aspecte del mateix Xatar, interpretat per Emilio Sakraya (Kiano a la sèrie de Netflix Tribus de Europa), s'enfonsa en el clixé. Oro puro - Rheingold, dividida en capítols curts marcats per textos en pantalla que indiquen les dates i les ciutats on té lloc l'acció, sembla que conté tres pel·lícules diferents. Les parts dedicades a l'intent de tràfic internacional de cocaïna i al famós robatori d'1,7 milions d'euros (l'or mai no es va trobar) transformen la pel·lícula en una mena de comèdia d'atracaments a l'estil de Guy Ritchie (però sense l'entreteniment de Snatch o Lock, Stock and Two Smoking Barrels), de maldestres que semblen els protagonistes. Un estudi profund de la implicació del protagonista en el gènere musical multiètnic per excel·lència hauria fet la paràbola de la pel·lícula més centrada i atractiva.