CRITICA

Laia Costa i Hovik Keuchkerian s'entreguen al costat fosc del desig
a 'Un amor', d'Isabel Coixet

Isabel Coixet adapta la celebrada novel·la de Sara Mesa en una pel·lícula que opta a la Conquilla d'Or.
Si alguna cosa confirma Un amor és com de còmoda que se sent Isabel Coixet en el terreny del melodrama romàntic fosc; un espai narratiu on la cineasta ha embastat les seves creacions més personals, més descarnades. Amb l'adaptació de la celebrada novel·la de Sara Mesa, Coixet ha anat a buscar una certa aspror emocional, d’aquelles que pretenen no deixar presoners: brusca, desassossegada, asfixiant. La seva pel·lícula es mou per moments en aquestes coordenades; en d’altres, però, sembla no assumir els riscos que prometia.

Laia Costa encarna amb una convicció commovedora la Nat, aquella jove nascuda del cor de Sara Mesa per desestabilitzar les convencions del desig femení. Petita i vulnerable, el seu encaix al poble de l'Escapa (lleig, antipàtic, gèlid) passa per la seva relació amb diversos homes (i les seves masculinitats), en un procés de trobades i topades que Coixet filma de manera descompensada.

És cert que una vegada la Nat i 'L'alemany' es coneixen i intimen, la cineasta explora amb més afany i equilibri les dinàmiques de la lluita de sexes (microagressions, polítiques i expectatives de gènere) sobre les quals versa la història, però la subtilesa brilla per la seva absència en el retrat del llogater de la Nat (Bermejo) i en el del personatge interpretat per Hugo Silva, malgrat l'entusiasta interpretació de l'actor.

Un per violent i el segon per tebi, la reflexió sobre les pressions exercides sobre una dona i el seu desig en la societat contemporània queda diluïda en una narrativa que de vegades no sap on posar el focus. Als massa plans recurs del penyal pel qual sobrevolen els voltors de la zona i a l'òbvia metàfora de la feresa amagada del gos de la Nat, Sieso, s’hi suma aquesta visió estereotipada dels personatges masculins i certs subratllats que tampoc no aporten gaire.
Amb tot, Un amor és un salt endavant de la directora i un títol que es recordarà com el millor de la seva trajectòria. A Un amor es palpa l’entrega de Coixet per una obra aliena però que sembla escrita per a ella i, després d'un parell de treballs previs una mica lleugers, es referma novament la veu d'una de les nostres cineastes més veteranes i personals. En la figura de la Nat i en les seves decisions controvertides i arbitràries sembla ressonar com un eco la directora, implicada sense judicis ni mirades condescendents en l'emancipació de la seva protagonista.