CRITICA

27/09/2023 - El francès Xavier Legrand reitera amb aquesta brutal i alhora elegant pel·lícula que la seva festa preferida no és precisament el dia del pare

A la pel·lícula espanyola En la ciudad sin límites, un sorprès Leonardo Sbaraglia descobria que el seu ancià i malalt progenitor havia amagat gelosament un pretèrit, sorprenent i intens secret. A la britànica Tenemos que hablar de Kevin, Tilda Swinton havia d'assumir, amb les seves doloroses conseqüències, que compartia genètica amb un ésser capaç de dur a terme accions terribles. A Le Successeur, segon llargmetratge del francès Xavier Legrand que participa a la secció oficial a concurs del 71è Festival de Sant Sebastià, es donen aquestes coincidències temàtiques, però els seus efectes sobre el protagonista (que dona títol a la pel·lícula) arriben encara més lluny que en els títols esmentats abans.

Des de la primera escena -que mostra una enlluernadora desfilada de moda- de Le Successeur, l'espectador percep que no està començant a veure una pel·lícula convencional: la posada en escena, el ritme i la música desperten l'alarma intuïtiva que alguna cosa fosca, tràgica i pertorbadora seguirà a aquest xou de bellesa, brillantor i sofisticació. I així serà.

Basant-se en la novel·la L'Ascendant d'Alexandre Postel, Legrand presenta Ellias Barnès (interpretat per l'actor canadenc Marc André Grondin), un talentós dissenyador d'una casa d'alta costura parisenca que acaba d'heretar el lideratge de la firma. Alhora que posa per a la portada d'una revista que el consagrarà com un geni i triomfador contemporani, rep la notícia que el seu pare ha mort i ha d'anar a la seva Montreal natal, que va deixar enrere fa temps, per enterrar-lo i fer-se càrrec de les seves pertinences (i herència enverinada).

Així, en la transició que va de baixar del cotxe d'un aeroport per pujar a un altre en un continent diferent (moment resolt amb un senzill i genial pla), l’Ellias passarà de l'oripell, glamur i fantasia del món pel qual ha lluitat i que ha construït amb les seves qualitats més brillants a l'infern que va abandonar empès per la pèssima relació amb el seu progenitor.

Legrand acompanya aquest home que estava a la cúspide de la seva carrera fins a l'abisme de la deshumanització més atroç. Si en la seva premiada òpera prima, Custodia compartida, el cineasta ja va reflectir tètriques toxicitats familiars encarnades per un monstre violent, possessiu i colèric, amb la seva nova pel·lícula va encara més lluny, deixant clavat i encongit a la butaca l'espectador amb una de les històries més impactants i tenses que el públic pot portar-se a les retines aquesta temporada.

El pànic davant de l'elevada probabilitat d'heretar el pitjor de la nostra parentela, la perpetuació del mal, aquest maleït passat que torna amb força (encara que vulguem oblidar-lo), la maldat psicopàtica que traspassa la barrera de la mateixa mort i el fatalisme culpable injecten altes dosis de mal rotllo a aquest llargmetratge d'estilitzada i freda posada en escena i tensa atmosfera (propera a una pel·lícula de terror), que utilitza sàviament el fora de camp i els sons. Un altre malson de Xavier Legrand sobre les més atroces tenebres familiars.