CRITICA

08/09/2023 - VENÈCIA 2023: El segon llargmetratge de la directora sueca Mika Gustafson celebra la sororitat en totes les seves formes i mides

En un barri de classe treballadora d'algun lloc de Suècia, sembla que tres germanes s'ho estan passant d'allò més bé, si es jutja des del punt de vista dels criteris infantils. I és que no tenen supervisió, la seva mare està absent i és la germana gran, la Laura (Bianca Delbravo) —que només té 16 anys—, la que està a càrrec de les altres dues, que són la Mira (Dilvin Asaad), de 12, i la Steffi (Safira Mossberg), de 7. Totes tres tenen tota la llibertat del món per jugar, i això no exclou fer algunes malifetes pel camí. Campen en llibertat en el seu propi regne, però la malenconia no triga a aparèixer. Una trucada d'una treballadora social anuncia una propera visita, i la Laura, la mare substituta, decideix ocupar-se’n ella mateixa. Aquest és el context en que es desenvolupa la nova pel·lícula de Mika Gustafson, Paradise is burning, que es projecta a la secció Orizzonti del Festival de Venècia d'aquest any.

Silvana, l'òpera prima de la directora, era un documental musical sobre la famosa artista sueca Silvana Imam, però ja es podia apreciar igualment la inclinació de Gustafson pels personatges femenins complexos que tenen la darrera paraula en un món que no fa més que retrocedir. A Paradise is burning recorre a la ficció, però la seva manera d'exploració és més observacional que no pas construïda. Durant menys de dues hores, ens vam quedar abstrets en la vida quotidiana de les germanes, una vida caracteritzada per l'absència total d'avorriment. El trio d'encantadores protagonistes vessa energia il·limitada a base d'interminables bromes i alegres desobediències: sempre funcionen com un equip, tant si es colen en una casa per fer servir la piscina com si provoquen distraccions al supermercat per robar una mica de menjar mentrestant. No se sap on és la seva mare, però el fet que s'hagin de valdre per elles mateixes parla per si sol. La pel·lícula s'assembla a Scrapper, de Charlotte Regan, que tracta sobre una noia en circumstàncies molt similars. Al capdavall, sembla que els nens són capaços d'apanyar-se-les sols.

Fer campana, baralles al pati, paraulotes… En aquesta família predominen tots els indicadors que la societat sueca titllaria fàcilment de desagradables, però hi ha molt d'amor i suport enmig de tot aquest caos. Com a públic, no podem evitar sentir-nos atrets per aquest petit món de meravelles. Tot i això, de nou, l'astúcia de la malenconia es manifesta per aguaitar al final d'un resplendent estiu nòrdic. Encara que és cert que la Laura intenta mantenir les maneres i fer cas omís dels seus pitjors impulsos —al cap i a la fi, és només una adolescent—, la crua realitat és que encara és només una nena. Poques vegades es relaciona amb els adults, però quan ho fa, s'enfronta al rebuig, tant de la veïna Zara (Marta Oldenburg) com d'una tieta d'allò més desinteressada. Una trobada fortuïta amb una dona anomenada Hannah (Ida Engvoll) marca un punt d'inflexió per a la Laura, ja que podria acabar convertint-se en una amiga o, si més no, en una companya d'aventures.

La casa de la Hannah és plena de xumets i biberons, però no hi ha cap nadó. Tot està en silenci i no hi ha cap marit a la vista, però la Laura no fa preguntes, i la Hannah tampoc. Són perfectes l'una per a l'altra en aquest sentit: totes dues han de ser mares a la seva manera, però totes dues es resisteixen a ser-ho. No és gens estrany que formin un vincle especial —encara que no completament clar i definit— a base de colar-se als pisos de la gent per passar l'estona a les seves cuines. Cap antecedent dels personatges dona pistes sobre per què exactament aquestes dues dones se senten tan còmodes irrompent en cases d'estranys, però l'escapisme constitueix una clara opció a tenir en compte. Gustafson ho insinua, però ho manté prou ambigu per preservar la diversió compartida del descobriment. Es pot intuir com són de fluids els seus conceptes de "llar" a la pel·lícula.