CRÍTICA

Per a amants del melodrama de reconquesta

El millor: l’acurada dosificació de les emocions.

El pitjor: certa asèpsia instal·lada en el cinema de Yimou

Adscrit en aquest peculiar subgènere melodramàtic d'amants que es reconquisten sense reconèixer-se després d'un fet traumàtic, físic o mental, amb el dolor del temps perdut o arrabassat, Zhang Yimou continua a Regreso a casa amb els plantejaments estètics del seu cinema recent. Èpica intimista, retrat emotiu i proper d'uns personatges pressionats per l'entorn polític i irreprotxable correcció en les formes visuals, tan sumptuosos i eficaços com mancats de la singularitat del Yimou dels seus millors temps. La memòria com a eix central actua en doble direcció: per ressaltar la condemna afegida que pateix un pres durant la Revolució Cultural que en tornar a casa s'ha convertit en un estrany per a la seva filla, i per desenvolupar un acte d’entrega incondicional a l'esposa que ha perdut prematurament la memòria. Yimou es mou molt bé en els temps de la senzilla història cap a un crescendo emotiu commovedor en el clímax final i en el retrat dels dos personatges, amb la seva delicadesa i el seu esteticisme en forma i retrobant-se amb una Gong Li sense artificis.