El canvi és l'única constant en la vida a “Villa Touma”
10/09/2014 - VENECIA 2014: Tres germanes solteres s'aferren desesperadament al passat en la nova cinta de Suha Arraf
La Juliette (Nisreen Faour), la Violet (Ula Tabari) i l’Antoinette (Cherien Dabis) són tres germanes que tenen una por en comú: la por al canvi i al temps. Elles han creat un microcosmos dins de la gran casa on viuen. Com a resultat de la seva resistència, el temps s'ha paralitzat a Villa Touma per més de 30 anys, fins que un dia, la seva neboda, la Badia (Maria Zreik), deixa l'orfenat on va créixer, per anar a viure amb elles.
Precipitadament, les ties intenten convertir la Badia en una habitant perfecta per al seu petit món, ensenyant-li francès i portant-li un professor de piano. Però la jove els fa veure que ella és una peça del trencaclosques que simplement no encaixa dins el buit que les seves ties volen omplir. Per tant, les ties es proposen una meta en comú: casar al més aviat possible la Badia amb l'home perfecte per a ella. Però en no trobar cap candidat digne d'ella, la desesperació envaeix les germanes. I, com diuen elles: "A temps de desesperació, mesures desesperades..."
El segon llargmetratge de Suha Arraf, Villa Touma, que es va estrenar en la Setmana Internacional de la Crítica del Festival de Venècia, tracta sobre la impossibilitat de resistir-se al canvi. Mentre la tia Juliette intenta ensenyar-li a la Badia costums i modals passats de moda, la tia Violet ignora el canvi en evitar mirar-se al mirall. La tia més jove, l’Antoinette, sembla ser l'única de totes tres que arriba a comprendre que resistir-se al temps i al canvi és un esforç inútil. La Badia li pregunta per què no se'n va anar amb l'home que ella estimava quan aquest va deixar el país; l’Antoinette, només es queda callada: la por a aquest món modern i desconegut és un sentiment que ella i les seves germanes tenen molt arrelat.
Les actuacions a Villa Touma són entretingudes i convincents, i donen vida a personatges molt forts; les tres ties, interpretades per Faour, Tabari i Dabis, semblen com si vinguessin d'un conte de fades, igual que la Badia, en el seu paper similar al d'una princesa. No obstant això, Villa Touma és un conte de fades amb un rerefons inquietant, que no augura una bona conclusió.
El film va fer parlar molt pel fet que és una pel·lícula palestina finançada amb recursos israelians. [...]
Saara Vahermägi – cineuropa.org |