La dansa del ventre i el cabaret són una excusa per explicar la història de la independència d'una dona dins de la societat àrab i en general?

Sempre he volgut fer una pel·lícula que girés entorn de la dansa del ventre. Em vaig formar durant molts anys com a ballarina de dansa del ventre al Conservatori de Tunísia. Durant la meva infantesa i la meva joventut vaig créixer veient les pel·lícules musicals de l'Edat d'Or d'Egipte dels anys 40 i 50, que encara segueixen emetent per la televisió. A la meva mare i a mi ens agradava molt una ballarina de la dansa del ventre molt coneguda que es diu Samia Gamal i el cantant Farid El Atrache.

Havia estat alguna vegada en una sala de festes o cabaret abans del rodatge?

N’havia sentit parlar. No obstant això, a Tunísia, com en tots els països àrabs, cap dona decent té un lloc dins d'aquest ambient “depravat”. Vaig entrar en un per primera vegada durant les localitzacions amb el director de fotografia i l'actriu principal, Hiam Abbass. La primera vegada que vam entrar-hi, van callar totes les converses i la gent ens mirava en silenci, però una vegada assimilada la sorpresa, les coses van tornar a la normalitat. No és un ambient agressiu. Tots van ser molt hospitalaris. Al final tenia la seva gràcia. [...]

Va ser difícil reconciliar dos mons tan oposats?

Estem parlant de dos mons totalment oposats. D'una banda, el món del dia és estricte, dominant i purità. De l’altra, el món de la nit és relaxat, marginal i lasciu. Jo volia unir-los tots dos tant sí com no a través del personatge de Lilia. En una societat típicament tradicional, els seus camins mai es creuarien, perquè les sales de festes estan percebudes com una cosa sinistra i amb ambient depravat.

Lilia és una dona “normal”, una mestressa de casa model amb molta convicció moral i un estricte sentit del deure. Ella, a poc a poc i en contra dels seus propis desitjos, s’enfrontarà a tot el que ella havia cregut i tot el que ella havia prohibit o havia recriminat a la seva filla: dormir en una casa aliena, sortir amb un home. A poc a poc li comença a atreure el món de la nit i gaudeix en el procés. És gairebé com si ella s’anés a convertir en la seva filla o s’apoderés de la vida de la seva filla. Ella va i ve entre un món i l'altre i al final perd el seu nord. Quan al principi va a la sala de festes, descobreix un món perillós com ella havia imaginat. Les llums, la música, les ballarines, els homes i el plaer, està tan sorpresa que es desmaia.

Per què hi torna?

Quan ella hi torna, és gairebé una segona fase. Llavors, comprèn que la gent va a aquests llocs per divertir-se. Ella hi torna i aconsegueix forjar una amistat amb Folla, la ballarina principal de la sala de festes. És el viatge personal d'una dona cap a l'alliberament, perquè en el fons, Lilia aconsegueix la seva plenitud quan balla. La seva filla ja ha crescut i és a punt d'emancipar-se. Aquesta mare vídua, encara jove, es trobarà molt sola d'aquí a poc. La sala de festes li ofereix una alternativa de vida aportant-li noves amistats i companyia. Ella abandona el rígid codi de conducta que havia establert per a ella mateixa. La seva idea de perdre's gairebé frega la perversió. Ella vol perdre's i el súmmum de la seva perdició és el seu contacte sexual amb el xicot de la filla, un músic de la sala de festes. És un mode de vida que no està tolerat. La seva veïna i el seu oncle que és del camp són els representants de la pressió social i les normes repressives que prevalen. [...]

“Un drama romàntic emocionant i d’una producció elegant” Variety

Després d'una primera prova cinematogràfica amb un curtmetratge, la jove directora tunisenca Raja Amari, nascuda en 1971, debuta en el llargmetratge amb una història de passió i emancipació. Coproduïda per França i Tunísia, Satin Rouge va aconseguir el premi a la millor pel·lícula en l'última edició del Festival de Cinema de Torí i a la millor promesa jove en el Festival Internacional de Cinema de Seattle.

La pel·lícula ha collit a tot el món nombroses crítiques positives i un excel·lent acolliment per part del públic.