CUSCUS ('La graine et le mulet')

SINOPSI

“Cuscús”: Retalls de vida

Cuscús és una d’aquestes pel·lícules que fan que les seves petites històries acabin resultant tan grans com la vida mateixa. Un cinema de vocació realista, retratista d’una societat o de la família fragmentada, d’un home que es nega a una jubilació anticipada o de la rica multiculturalitat i orgullosa herència. Un cinema que necessitarà la complicitat i fascinació de l’espectador si aquest vol gaudir de cadascuna de les estampes que Abdel Kechiche proposa: estampes que respiren vida pels quatre costats.

Perquè Cuscús, valgui el tòpic, és com la vida mateixa. Ho és perquè hi trobem llargues converses entre amics a la porta d’un petit hotel, dinars familiars en els quals els adults es permeten bromes picants (amb l’adolescent com a fascinat oïdor), intercanvien idiomes i cultura o reflexionen sobre l’amor i l’afecte mentre mengen cuscús. El plat que rebateja el film en espanyol és el nexe d’unió, significatiu representant d’una herència cultural i conciliador aliment que propicia les més diverses estampes. És també el problema que ha de proposar la trama, perfectament articulada i rumiada de principi a fi, centrada en el somni del seu desencantat i taciturn protagonista, el senyor Beiji (Habib Boufares): muntar un restaurant de cuscús en un vaixell. A Boufares li basten molt poques paraules i gestos per transmetre el tedi, la decepció o l’afecte que experimenta el seu personatge en una empresa en la qual vol reafirmar-se en la seva suficiència, evitar ser un mantingut de la seva parella i reunir en la mesura que es pugui la seva ben estimada família. Per la seva banda, a Kechiche li basta deixar parlar els seus personatges i fluir la seva història per elaborar un extens i profund assaig sobre les relacions familiars, la solitud, la vellesa i els problemes als quals s’enfronta la immigració en un país de mosaics com és França.

A través d’un exhaustiu metratge, la càmera adopta una posició tan naturalista com les situacions i actuacions proposades. En els moments més íntims o aquells en els quals l’emoció neix sense cap ressort, el plànol es tanca indagant en l’expressió dels intèrprets uns sentiments mai tan sincers (és el cas de l’escena que comparteixen el protagonista i Rym, excel·lent Hafsia Herzi, al vaixell encara en reformes). El mateix succeeix en les tertúlies, a les quals el cineasta atorga el temps necessari per madurar i aconseguir conclusions, deixant que sensacions i opinions contradictòries vagin definint de manera superba fins el més secundari dels personatges (el grup d’amics músics n’és un exemple). En altres ocasions, aquesta mateixa càmera mira els rostres de la burocràcia francesa i transmet esgotament, desesperació per les negatives que el senyor Beiji i Rym troben a cada despatx a què acudeixen. En definitiva, Kechiche no es conforma amb ajustar el seu retrat a la família i l’individu, sinó que àmplia l’angle de la seva mirada a una parcel·la de la societat en una crisi (les drassanes que han d’extingir-se per deixar pas al reclam turístic) que afecta de manera directa les vides i il·lusions dels seus protagonistes.

Cuscús serà un plat deliciós per a aquells capaços de submergir-se en unes històries que traspuen proximitat i sinceritat. La seva excessiva durada i l’allargament gairebé inherent de cada conversa, són l’únic obstacle que s’interposen entre la pel·lícula de Kechiche i públics més amplis, però no la impedeixen com a notable exemple del cinema que propugna. Cinema que cala sense artificis, a través d’una mira personal i que resulta agredolça com poques.