LA BICICLETA VERDE ('Wadjda')

SINOPSI

Una proposta valenta, didàctica i honesta.

[...] Aprendre a anar amb bicicleta és una d’aquelles fites clau per a qualsevol nen, i també per a qualsevol pare. És un moment important, quasi litúrgic, en què posem a prova la pèrdua de la por i ens enfrontem a una experiència completament nova per acabar aconseguint el que probablement és el nostre primer gran èxit personal en aquesta vida. Tot plegat resulta d’allò més normal en una societat com la nostra, però hi ha llocs al món on es pot convertir en tota una odissea, i no precisament per falta de ganes de l’infant en qüestió. La bicicleta verde parteix d’aquesta senzilla premissa per introduir-nos la història de la jove Wadjda i fer un retrat dels estrictes cànons socials sota els quals viu actualment Aràbia Saudita. Una proposta valenta, didàctica i honesta, que aposta per un contingut bàsicament costumista per posar en evidència la diferència existent entre homes i dones en aquest país àrab. Un d’aquells petits tresors que passen per cartellera sense fer soroll.

La pel·lícula és pràcticament un docudrama, ja que d’una banda es basa en la història real d’una neboda de la directora Haifaa Al-Mansour, i de l’altra té una clara intenció de mostrar al món occidental el significat de créixer i viure com a dona a Aràbia Saudita a partir de diverses situacions col·loquials a casa, l’escola o el carrer. La bicicleta verde ho posa tot plegat als ulls de qui millor ens ho pot transmetre, una nena de deu anys amb ganes d’expressar-se i actuar lliurement, i que no es rendeix a pesar dels mil i un obstacles que va trobant pel camí. Un personatge, el de Wadjda, que es guanya el cor de tothom amb tan sols dues o tres escenes gràcies al seu desvergonyiment, la seva insubmissió i la seva tenacitat a mesura que va descobrint què pot fer i què no. A més, la jove es converteix també en un “alter ego” de Haifaa Al-Mansour, ja que la seva lluita es pot equiparar a la de la mateixa directora, que ha aconseguit ser la primera dona saudita que dirigeix una pel·lícula.

La proposta de La bicicleta verde té un caire clarament reivindicatiu, però també pot ser acusada de no gratar prou i quedar-se en una certa banalització de la veritable situació de les dones a Aràbia Saudita. Personalment, no crec que li pertoqui anar més enllà, pel tipus d’història que és i per la seva forma de transmetre les sensacions que ens vol fer arribar. Precisament, és aquest toc ingenu, el de la protagonista, el que es trasllada a l’espectador, però això no significa que moltes escenes o simples frases no resultin molt més impactants quan les pensem dues vegades. Al-Mansour planteja la història evitant un excés de dramatisme i des de la naturalitat, fins i tot amb un clar component irònic en més d’una ocasió, però tampoc amaga res i les injustícies socials que presenciem són continues i evidents; per això el film resulta igual d’incisiu i impactant, especialment per a l’espectador occidental. La bicicleta verde és una pel·lícula de denúncia, però sense megàfon.

Un dels aspectes importants de la pel·lícula, que en el fons reflecteix molt bé la (trista) realitat, és el doble paper femení a la societat musulmana. A La bicicleta verde, són les mateixes dones (en aquest cas la mare i la professora) les qui reprimeixen la jove protagonista i l’empenyen a seguir estrictament les normes. És aquí on entra el paper de l’espectador per entendre’n els motius i fer el retrat complet d’aquesta societat profundament discriminatòria. Les interpretacions de les tres protagonistes també tenen bona part de culpa del carisma que desprèn la pel·lícula, especialment el de la jove adorable Waad Mohammed, l’autèntic cor de la història, que se’ns fica a la butxaca amb una immensa naturalitat i una capacitat prodigiosa d’entendre i interpretar els sentiments de la protagonista. Les altres dues dones, Reem Abdullah i Ahd, ofereixen actuacions molt més matisades i dramàtiques, d’acord amb la complexitat més gran dels seus personatges, però fantàstiques també.

Tot i el seu segell saudita, es nota amb consistència el pes europeu que hi ha darrere la pel·lícula (productors, muntador, director de fotografia i gran part de l’equip tècnic són alemanys), sobretot quant al ritme i a la narrativa. No és un film trepidant, no ens enganyem, però sí molt accessible per a tot tipus de públic. Potser és això també el que acaba suavitzant un pèl el dramatisme del conjunt, però el gust agredolç quan acaba la pel·lícula no te’l treu ningú. D’una banda, a Wadjda l’espera una vida de lluita constant, amb un munt d’obstacles per davant que, havent comprovat la situació, costa veure amb optimisme; de l’altra, el cas mateix de la directora Haifaa Al-Mansour demostra que hi ha camins per trencar allò establert i complir el seu somni. Un memorable debut i també una gran valentia, ja que si a Aràbia Saudita una dona posa en perill la seva dignitat per anar amb bicicleta, per fer una pel·lícula com aquesta la deuen considerar poc menys que Satanàs en persona.