LA ESCURRIDIZA, O CÓMO ESQUIVAR EL AMOR

SINOPSI

En un moment d’El joc de l’amor i de l’atzar, Arlequí intenta seduir la bella Lisette, se li apropa per fer-li un petó, però aquesta l’esquiva. El cineasta d’origen tunisià Abdellatif Kechiche utilitza aquest gest com a símbol a La escurridiza (‘L’esquive’) per construir una intel·ligent comèdia sobre l’amor, l’atzar, el teatre i l’adolescència on el seu decorat no són els elegants palaus de l’aristocràcia francesa del segle XVIII sinó els blocs de pisos d’aquest extraradi parisenc –la banlieu– on, fins fa pocs dies, les flames dels cotxes cremant anunciaven el malestar vital dels seus habitants. Mitjançant el gest simbòlic de la noia que s’aparta del seu pretendent, Abdellatif Kechiche anuncia que vol parlar de com l’amor travessa totes les èpoques i que no para d’instal·lar-se al cor de l’adolescència, fins i tot als submons d’aquells que s’han educat en estrets pisos de protecció oficial. De quina manera els jocs de l’amor del segle XVIII poden actuar com una metàfora de les passions dels joves actuals? És possible representar Marivaux als patis dels instituts més conflictius? En un moment de La escurridiza, mentre a la classe de l’institut els joves repeteixen els versos de Marivaux, la professora els recorda que la lliçó de Marivaux continua vigent perquè l’amor mai s’escapa de l’origen social. Per molt que Arlequí desitgi la jove aristòcrata Lisette, entre tots dos sempre hi ha hagut una barrera imposada pel lloc de procedència. De la mateixa manera que per molt que el jove emigrant Krimo, el pare del qual es troba a la presó, desitgi la rossa Lydia, nascuda al barri, la frontera aixecada entre tots dos determinarà els seus jocs d’amor i atzar.

Igual que Jean Renoir i Jacques Rivette, Abdellatif Kechiche creu que el millor cinema és el que ve del teatre. Les grans pel·lícules trenquen amb el concepte de plànol i privilegien la posada en escena per reivindicar el poder de la representació i desvelar els seus enigmes. A La escurridiza, l’espai emergeix com l’antítesi del decorat de la comèdia galant de l’època neoclàssica. Els habitatges dels guetos de l’emigració i els patis dels instituts es converteixen en el lloc de la seducció, on s’opera una curiosa intersecció entre les paraules de Marivaux i l’argot adolescent. Kechiche creu en la força del llenguatge per construir el món i concentra el seu treball de posada en escena en la construcció d’un interessant joc de contrastos entre l’elegància polida de la literatura i les formes d’expressió oral d’uns adolescents que han crescut utilitzant una sèrie de paraules que mai han figurat –ni figuraran– als diccionaris de l’Acadèmia de la llengua francesa. Aquesta curiosa fusió converteix La escurridiza en un apassionant treball de relectura del teatre de Marivaux, en el qual els jocs de la vella comèdia s’instal·len en la nova comèdia de la vida. Els joves transiten entre el vers elegant de la comèdia sofisticada i el naturalisme brut de les seves conspiracions quotidianes. La comèdia avança amb una lògica impecable, com si fos un curiós intercanvi de miralls entre passat i present, entre la cultura clàssica i aquesta cultura urbana sorgida del desdeny de la tradició.

A la comèdia clàssica els jocs amorosos condueixen a un final feliç. El jove conquesta la noia i els criats fonen el seu amor paral·lel. Avui és difícil que la comèdia de la vida acabi en final feliç. Tal com va demostrar Maurice Pialat a Passe ton bac d’abord, les contradiccions de l’adolescència no poden desembocar en una joventut plàcida. Kechiche utilitza amb gran encert dues figures estilístiques per situar la seva comèdia al territori de les ambigüitats. Quan els encaterinaments amorosos es compliquen irrompen uns policies que recorden, tal com va afirmar Jean Luc Godard a Elogi de l’amor, que l’Estat és sempre insensible a la qüestió amorosa. Els policies es converteixen en l’autèntic deus ex machina de la funció. En comptes d’accelerar el final cap a una previsible resolució, Kechiche prefereix obrir una esquerda a l’interior de la comèdia i utilitzar amb gran brutalitat l’el·lipsi perquè cada espectador construeixi les seves suposicions i es destrueixin les casualitats. D’aquesta manera, La escurridiza s’allunya definitivament d’aquest cinema construït des dels manuals de guió per afirmar que el seu camp d’investigació és el de l’opacitat d’allò real, aquest territori pel qual sempre ha transitat el millor cinema modern.