LA VIDA DE ADÈLE

SINOPSI

Desfem l’equívoc: La vie d'Adèle no és una pel·lícula sobre la sortida de l’armari d’una adolescent. Al contrari que la novel·la gràfica de Julie Maroh en què es basa, Kechiche prefereix no polititzar l’homosexualitat. “El còmic es desenvolupa en els noranta, en un moment de gran militància gai”, va explicar [...]. “Jo, en canvi, volia centrar-me en les trobades de l’Adèle i l’Emma, sense llançar missatges sobre aquest tema”. Amb prou feines hi ha plànols generals en el film. La càmera s’enganxa al rostre de les protagonistes –especialment el de l’Adèle, la qual la debutant Adèle Exarchopoulos encarna amb una seductora i vulnerable intensitat–, es gronxa en els seus llavis i es beu les seves llàgrimes. És lògic que, quan arriba el sexe, es contempli com l’origen del món: la primera seqüència entre llençols, que dura més de deu minuts, és una de les més belles de la història del cinema. Només hi ha veritat en ella: el desig inassequible, el plaer de la tendresa, cossos fràgils en trànsit de fondre’s. A aquestes alçades Kechiche s’ha guanyat la nostra empatia, i quan irromp la crisi sentim exactament el que senten les protagonistes. El triomf del naturalisme? No, diríem que el triomf del cinema. Segons el diari Le Monde, Kechiche, que, com Malick, construeix les seves pel·lícules a la sala de muntatge, tenia 750 hores de metratge rodat. Els seus mètodes de treball, que consisteixen a filmar sense dir als actors quan filma, l’obliguen a trobar el ritme intern de la pel·lícula a postproducció. De vegades no ho aconsegueix (com a Cus cus), però quan l’encerta, com a La vie d’Adèle, posa la vida als nostres peus. [...]