| Inici | ||
| Presentació | ||
| Programació | ||
 |
||
|
||
|
||
| Debats i cinefòrums | ||
| Directores/s VIII Mostra |
||
| Edicions anteriors | ||
| Índex de pel·lícules |
||
| Entrades i abonaments | ||
| Organització | ||
| Com arribar-hi | ||
| Mitjans de comunicació | ||
Programació |
EN EL FILO ('Sur la planche') |
|
 |
|
|
Títol original: Sur la planche Direcció i guió: Leila Kilani Països, any: França, Alemanya i Marroc, 2011 Gènere: Ficció. Drama, drama social Durada: 93 min Música: Wilfried Blanchard Fotografia: Eric Devin Interpretació: Soufia Issami, Mouna Bahmad, Nouzha Akel, Sara Bitioui, Mouhcine Hagouch, Abdehai Mtirka, Rafika Bouazza Productora: Coproducció Marroc-França-Alemanya; Aurora Films Estrena a França: 1/2/2012 Idiomes: VO en àrab amb subtítols en castellà |
|
SINOPSI |
|
Al casc antic de Tànger hi viuen dues joves dones de Casablanca, Badia i Imane, entre un exèrcit d'obrers que resideixen a la ciutat. Durant el dia, treballen pelant gambetes en un magatzem impecable i, de nit, treballen el carrer, alhora que es treuen una mica de diners extra fent tripijocs amb aparells que roben dels seus clients nocturns. Fora de Tànger hi ha l'anomenada "Zona Franca", un símbol de la subcontractació del món globalitzat, una mena d'Europa en sòl marroquí: propera, tangible i, no obstant això, únicament accessible per a aquells amb permís de treball. Una nit, Badia i Imane coneixen dues noies, Asma i Nawal, que es troben en una millor posició ja que treballen a la Zona Franca, la qual Badia veu com un trampolí cap a un món més material. (Filmaffinity) |
|
CRÍTICA |
|
| Sur le planche (Marroc, França, Alemanya, 2011) és l'òpera prima de la directora marroquina Leila Kilani, la història de la qual es deté en dues noies treballadores d'una planta de gambetes a Tànger, les quals a les nits viatgen fins a Casablanca per executar petits robatoris menors. Kilani realitza el seu film al voltant d'una dicotomia marcada: els ambients diürns d'una fàbrica d'aliments d'exportació, on centenars de dones fan una feina de manera maquinal i ràpida, enfront de les atmosferes nocturnes, de plans propers i nerviosos, amb càmera en mà, d'un ciutat trepidant lluny del Tànger que ha mostrat el cinema. La decidida Badia (Soufia Issami) convenç la timorata i sigil·losa Imane (Mouna Bahmad) a visitar, després de pelar gambetes a la planta, bars i restaurants de Casablanca, la zona més cosmopolita, per fer una mica de diners addicionals, robant càmeres fotogràfiques, telèfons i "roba de marca" a turistes i joves que les confonen amb prostitutes. En una reunió coneixen dues noies, Asma i Nawal, que esdevenen els seus reversos, tant perquè viuen en cases de classe mitjana, com perquè son atractives i perquè tenen feines millors. Badia somia a aconseguir feina a la zona franca de Tànger, com Asma i Nawal, cosa que li donaria millor posició econòmica i social, enfront de la vida de pobresa que viu lluny de la "frontera". La cineasta Kilani sosté el seu film en la figura aguerrida i persistent de l'actriu Soufia Issami, sempre a l'expectativa de sortir de la pobresa, de deixar de treballar a la fàbrica que l’omple d'olor de marisc, per això realitza un ritual de neteja amb color local. La càmera la segueix al bany, en les seves visites a l’habitació d’Imane, en la seva relació amb els homes que esdevenen víctimes. Kilani no només fa el retrat cru d'aquest personatge de personalitat obtusa i complexa, sinó que deixa en el fora de camp o en l'univers de les entrelínies els mòbils de la seva relació amb Imane i l'impuls social que la porta al delicte. Una mirada femenina d’allò social que no passa desapercebuda. Mónica Delgado |
|
Disseny i manteniment web: Xavier Bachs