YEMA

SINOPSI

Djamila Zarahouai ha escrit, dirigit i interpretat aquesta pel·lícula. Yema és una paraula que significa “mère” en francès [“mare” en català]. Únicament amb dos actors a més a més d’ella, ha aconseguit fer-nos arribar una bonica història i un preciós film que cal veure tan aviat com sigui possible. Fins i tot si és el tipus de pel·lícula que no té gaires diàlegs i en el qual tot es desenvolupa per la interpretació dels actors i de les situacions.

Però precisament els pocs diàlegs presents a l’obra demostren una gran fortalesa. Alhora violentes i naturals, les discussions ens fan entrar molt més a l’infern que es viu en aquella casa. D’aquesta manera, filmant la intimitat del personatge principal, Djamila Zarahoui aconsegueix situar millor l’espectador en la història que explica.

Però no només filma la intimitat. També és una prova que la cineasta posa el seu cor en el relat i desitja que l’espectador se senti tan proper com ella als seus personatges. I la manera com ho fa funciona perfectament bé. Un se sent dins l’angoixa i la ira simultànies de la mare.

Bàsicament, aquesta pel·lícula explica la història d’una mare. És el tema de la maternitat, amb totes les ferides que això comporta. Una baralla entre els fills, el fet d’estar sola, haver d’ocupar-se de tota la casa. Però quan a això s’afegeix un retrat social, religiós i polític d’Algèria, es reforça la intensitat de la història i del caràcter de la mare enfront de les situacions que ha d’abordar.

Situacions que caracteritzen tot un ambient alhora tens i frustrant. Un es pregunta què més li pot passar a aquesta dona que només demana viure en pau. I afegiu a això els fills que no arreglen els problemes i només els empitjoren. Finalment, jo dic “els” fill(s), però la pèrdua d’un d’ells és una catàstrofe per a una mare, quan ella té la impressió que el món s’enfonsa al seu voltant (això no és un spoiler, és l’escena que ens condueix a la resta de la pel·lícula: per tant, el principi).

També cal remarcar que en aquest tipus de cinema, el de les petites pel·lícules independents sense gran pressupost i que en general només es veuen una vegada en un festival, sobretot estem impregnats de la narració i del guió. Però el cinema d’autor no només sap fer això. No només hi ha els grans guions.

Hem de subratllar obligatòriament, en aquest cas, la direcció. Si bé el ritme hi és gairebé absent, l’estètica de la pel·lícula ho endolceix pràcticament tot. Amb colors vius i ben allunyats de la foscor (coloració habitual d’un drama) aquí se’ns mostra una gran llum que acaba donant una mica de color a aquesta situació. A destacar, també, l’absència (llevat del final) de música, elecció adequada si tenim en compte el tipus de pel·lícula.

Finalment, Yema és una pel·lícula d’una gran bellesa, tant com cruel i tensa. Parlant de maternitat amb les seves ferides, no hem d’oblidar el retrat social, polític i religiós d’Algèria. Amb una estètica que embelleix el drama, Djamila Saharoui filma la intimitat i el dia a dia per mostrar els esforços d’una mare que només vol ser feliç i fer el seu procés de dol.