Una sorprenent resurrecció del cinema de terror italià

El tercer acte d'aquest fals miracle és d'un terror implacable

Entre les diferents permutacions del terror religiós hi ha una variant que no sol prodigar-se tant com les possessions i els exorcismes, però resulta més eloqüent per a l'exploració del fenomen de la fe: el fals miracle. Exemples com Misa de medianoche o Ruega por nosotros plantegen escenaris que La sonrisa del mal assimila i recargola amb l'al·licient d'ubicar els seus successos paranormals a la Itàlia rural de la superstició i la crosta d'un catolicisme tradicionalista.

La premissa ens presenta un poble on tothom viu amb una felicitat inquietant, l'origen de la qual són les abraçades d'un nen 'sant'. Podria ser una història de Stephen King que dirigís Pupi Avati, en la qual compta més el retrat costumista que els ensurts, una mena de contracinema d'iniciació tèrbol que ens submergeix en una geografia del silenci on la recerca de redempció es dilueix en atmosferes de fatalitat imminent.

Una vigília incòmoda que acaba desembocant en un tercer acte de veritable horror, tan trist com implacable, que posa al punt de mira Paolo Strippoli, potser el director cridat a seguir la sendera oblidada d'Argento i Fulci per tornar la glòria al cinema de gènere al seu país.   

Jorge Loser – 20minutos.es