Todo el mundo quiere a Bill Evans
Fitxa tècnica
Juny de 1961, Nova York. El llegendari pianista de jazz Bill Evans ha trobat la seva pròpia veu i ha format el trio perfecte amb el contrabaixista Scott LaFaro, la seva ànima bessona musical. Una residència al Village Vanguard culmina amb l'enregistrament en directe, en un sol dia, de dos dels millors discos de jazz de tots els temps. Dies després, LaFaro mor tràgicament en un accident de trànsit. Paralitzat pel dolor, Evans deixa de tocar per primer cop des de la seva infància. Aquesta és la història del que va passar poc després per a una de les figures més influents i amb més talent de la música del segle XX.
Grant Gee retrata Bill Evans com un «fantasma dins de la seva pròpia història»
El director britànic Grant Gee té en la música el seu afany. Joy Division i Radiohead ja es van fer pel·lícula de la seva mà i ara és el músic de jazz nord-americà Bill Evans el que pren la pantalla per explicar més l'ésser humà que el magistral pianista. Todo el mundo quiere a Bill Evans és el títol de la pel·lícula que competeix a la secció oficial Albar del FICX i que ha portat el britànic fins a Gijón.
És una pel·lícula que s'endinsa a fons al món personal del gran instrumentista i de manera molt concreta en la seva addicció a l'heroïna, fet que va acompanyar molts músics de la seva mateixa època. «En aquells anys l'heroïna era una droga barata», anota el director britànic sobre les raons d'aquest ús i abús a què es van abonar Charlie Parker, John Coltrane o Miles Davis. Potser també les mateixes circumstàncies de la música van marcar aquest viatge: «Bill Evans defineix el jazz com una disciplina extremadament severa i si ets en aquest context i entens així el jazz, una droga com l'heroïna ofereix una vàlvula d'escapament, potser també això explica l'addicció dels músics d'aquella època», revela Gee.
La pel·lícula parteix d'una novel·la titulada Intermissión, però és en realitat una adaptació força lliure, tant que pràcticament el 50% del que es veu a la pantalla no és al llibre. Sí que és en totes dues idèntica perspectiva del retrat, que es fa des de quatre punts de vista: el del pare, el germà, la mare i la seva parella. «Això volíem mantenir-ho per fer el film, perquè en realitat al llibre i a la pel·lícula Bill Evans és una mena de fantasma dins de la seva pròpia història», explica Grant Gee sobre la pel·lícula amb què va guanyar l'Os de Plata a la millor direcció a la passada Berlinale.
Però potser el que crida més l'atenció de la pel·lícula és l'impressionant relat visual que se serveix al públic. «Quan vaig començar a imaginar una possible pel·lícula vaig pensar que havia de ser en blanc i negre, d'una manera molt elegant, però a mesura que anava llegint més biografies sobre Bill Evans, descobrint més detalls de la seva vida, em vaig adonar que hi havia una altra costat que calia explicar i que hi havia una part que està als antípodes d'aquesta estilització, sinó que era força sòrdid, i vaig acabar plantejant aquest contrast entre aquestes imatges més expressionistes del blanc i negre i les que explosions, esclats de color, que interrompen l'elegància visual, a partir d'aquí es van anant refinant aquestes idees», anota el director d'una cinta que es va rodar en només vint dies. L'elecció del repartiment també és clau, amb Anders Danielsen Lie donant vida a un músic que escoltava des dels tres anys. El fet que l'actor sabés tocar el piano va permetre fins i tot rodar l'escena inicial recreant un concert al Village Vanguard.
M. F. Antuña – elcomercio.es