"Entreteniment amb bon resultat d'un director fonamental"

Vivim temps gloriosos de renovació de l'star system. D’entre els nous fills, pocs tan esforçats i arriscats com Bill Skarsgård, dels Skarsgård de tota la vida.

Després de coquetejar amb la distòpia Young Adult a la saga Divergente, ha redirigit la seva carrera a personatges esbojarrats com el pallasso Pennywise d'It (Andy Muschetti, 2017), l'emo tatuat i venjatiu de The Crow (Rupert Sanders, 2024), o el pare maltractador d’El diablo a todas horas (Antonio Campos, 2020). Personatges arriscats i antipàtics que li permeten fugir de la seva condició d'ídol adolescent.

Dead Man’s Wire hauria de ser un pas més cap a la seva legitimació com a actor per a projectes més artístics. No en va es tracta la primera pel·lícula de Gus van Sant des del 2018, quan va filmar No te preocupes, no llegará lejos a pie, un vehicle perquè Joaquin Phoenix aconseguís un anhelat Oscar que li arribaria amb Joker (Todd Phillips, 2019).

Dead Man's Wire és un film més proper a l'univers de Van Sant que aquell lluïment de Phoenix. Basada en un cas real, és una mena de La estanquera de Vallecas ianqui (però sense estanquera i ambientada a Indiana). Skarsgård és Tony Kiritsis, un paio a qui el banc li ha jugat una mala partida i l'ha deixat escurat i més rígid que el seu bigoti. Així que decideix segrestar el que el va fer signar a la línia de punts i l'amenaça de fer-li volar el cap unint el gallet d'una escopeta i el cap del segrestat en un parany letal (el filferro del títol, que a veure com el tradueixen).

El Kiritsis no en té prou amb diners, vol una disculpa pública. Així que s’emporta el segrestat a casa seva, assetjada per càmeres de televisió durant dies. Van Sant torna així al món dels marginals del profund EUA i aquesta obsessió per la societat de l'espectacle que tan bons rèdits li va donar en obres mestres com Todo por un sueño (1995) o, en un àmbit allunyadíssim de la comèdia negra, Elephant (2003).

La presència, en un petit paper, d'Al Pacino, dona llustre a la cinta i l'emparenta amb el gran clàssic dels segrestos matussers, Tarde de perros (Sidney Lumet, 1975). No és l'única estrella d’ornament del film. Part de la indústria sembla obstinada a rescatar de l'oblit Van Sant. Aquí hi ha per exemple, Colman Domingo com a carismàtic DJ i confessor hertzià de Kiritsis, o Cary “como desees” Elwes d'uniforme.

Però la pel·lícula és, bàsicament, Skarsgård, gaudint-lo en el seu paper de redneck/ignorant ianqui. La cinta és un desplegament de les seves capacitats interpretatives en què, a més d'impostar l'accent de l'Oest Mitjà, executa els seus moments d'acció, els seus conats d'ira, posa sobre la taula els seus passos prohibits i, per sobre de tot, demostra una gran vis còmica.

Molt allunyada del drama i la transcendència de les seves grans obres, d'aquell New Queer Cinema del qual va ser defensor, de la reflexió sobre les imatges i la violència d’Elephant, Dead Man's Wire no estarà entre les obres més recordades de Van Sant. Sí que és, però, un entreteniment amb bon resultat que permetrà conèixer a les noves generacions, gràcies a Skarsgård, un dels directors fonamentals del cinema independent estatunidenc del canvi de mil·lenni.

Rubén Romero Santos - 20minutos.es