La vigília de Sant Joan, un dia propici per a la màgia, un grup de joves que s'han colat en una piscina d'una casa luxosa són atacats per tres ferotges gossos que els mantenen presoners. Mentrestant, els veïns es reuneixen en una festa a una vil·la propera per celebrar el començament de l'estiu.
Crítica:
11/08/2025 - El segon llarg de ficció de Ion de Sosa permet que el transcendent es filtri per les esquerdes del que no és ni un deliri ni una faula, sinó un altre tipus (secret) de relat
Les Balears tenen alguna cosa que les fa transcendentals: el 2023, La herida luminosa, de Christian Avilés (nominada a l'European Short Film Award), ens va submergir en aquest món oníric i brillantment saturat on el sol sempre brilla amb força i la vida mai no ha semblat tan dolça. La solemne entrega del seu protagonista al seu entorn revelava alguna cosa sobre aquestes illes mediterrànies que es repeteix ara a Balearic, el segon llargmetratge de ficció de Ion de Sosa (el seu migmetratge del 2023, Mamántula, va causar sensació a Sant Sebastià i a l'IFFR). Balearic s'ha estrenat a nivell mundial a la secció Cineastes del 78è Festival de Locarno (6–16 d'agost), i no hi ha dubte que la pel·lícula aprofita tot allò que ens intriga tan profundament de l’inexplicable.
En el marc d'una trama propera a la faula que qüestiona els ideals moderns d'autoconservació, quatre amics adolescents (Lara Gallo, Elías Hwidar, Ada Tormo i Paula Gala) topen per casualitat amb una mansió buida que té una temptadora piscina d'aigua cristal·lina. El seu dia fa un gir radical quan decideixen colar-se a la casa per passar una estona a la piscina, ja que un grup de ferotges gossos negres apareix del no-res i ataca un d'ells, deixant la resta confinats a l'aigua i cridant de terror. La pel·lícula canvia llavors a una altra línia narrativa, en què el cineasta posa el focus en un grup d'adults adinerats —entre ells, el pare d'un dels adolescents atrapats a la piscina— mentre gaudeixen d'un dia de menjar i de luxe, també al costat d'una piscina. El grup sembla tranquil, però incòmode, com si tinguessin por de nedar o de dir alguna cosa fora de lloc, optant així per beure els seus còctels de colors embriagadors mentre els crits anteriors segueixen ressonant a la ment de l'espectador.
És la vigília de Sant Joan, i el misticisme del dia afavoreix la compenetració entre el món espiritual i l'anomenat empíric, i això dona lloc a una sèrie d'estranys esdeveniments: un globus retorna secrets al grup, mentre que a les marques de cremat d'una paella vessada es dibuixen les quatre cares petrificades dels adolescents propers. La juxtaposició de les dues històries contribueix en gran manera a evidenciar la desconnexió del segon grup amb la realitat, així com la boira que els ha convertit en mers espectadors d'un món que reclama la seva ajuda, com a l'escena en què observen en silenci com un helicòpter extreu aigua de la seva piscina per apagar un incendi —un fet molt comú durant les vacances a Espanya— que crema a la llunyania, davant del qual es mostren sorprenentment indiferents.
El brunzit del disseny sonor de Iosu González realça la sensació d'estranyesa que es desprèn de tot això, com si fos una advertència o un presagi enviat des de dalt. No tot en aquest univers en descomposició serà captat pel públic, ni totes les connexions quedaran clares, i això sens dubte derivarà en una experiència de visionat única per a cada espectador. Però a través d'aquestes dues històries, De Sosa aconsegueix assenyalar la combinació d'hedonisme i indiferència revelada aquest dia profètic, rodat en 16 mm per Cris Neira de manera que la calidesa boirosa de la textura i els colors del llargmetratge acaben imposant-se. No és ni una realitat empírica ni un somni espiritual: és una secreta –o sagrada– tercera forma de narració.
