19/02/2025 - BERLINALE 2025: Radu Jude torna amb una altra pel·lícula divertida i anàrquica sobre la culpa, la negligència sistèmica i la identitat romanesa, aquesta vegada rodada completament amb un iPhone

Europa '51, de Roberto Rossellini, estava ambientada a la Roma de la postguerra, però pretenia retratar la inestable existència de tot el continent en aquella època. Inspirant-se directament en aquesta, tant en el títol com en la temàtica, Kontinental '25, de Radu Jude, sosté provocativament que la Cluj contemporània, a Romania, és un exemple representatiu de l'Europa d'avui dia. Molt d'acord amb l'etapa actual de l'autor romanès, iniciada amb I Do Not Care If We Go Down in History as Barbarians (2018), el director afina encara més la seva càustica anàlisi del món actual, mentre simplifica els seus mitjans tècnics (la pel·lícula es va rodar amb un iPhone, sense il·luminació addicional) i centra el seu guió en diàlegs reduïts, un element que aconsegueix resultats dispars, encara que atractius. La cinta s’estrena el penúltim dia de competició de la Berlinale.

Kontinental '25 tracta de les sacsejades imprevistes del progrés (en gran part de tipus capitalista), i dels petits tremolors que, quan s'examinen durant el temps suficient, poden pertorbar la confiança i l'acceptació que permeten que el sistema prosperi. El Ion (Gabriel Spahiu) és un exatleta que fa uns quants anys que viu com a rodamon a Cluj, Transilvània. Curiosament, el seu estil de vida, que consisteix a deambular, beure, defecar en públic i causar altres molèsties lleus, no es representa amb falsa pietat. Tanmateix, la ciutat moderna no vol vestigis del seu passat, i l'edifici on viu il·legalment està a punt de ser enderrocat. En rebutjar el reallotjament que li ofereixen les autoritats locals, l'home se suïcida, i Jude ens fa absorbir visualment i auditivament aquest tràgic acte, evitant el que podria haver estat un tall fàcil.

L’Orsolya (Eszter Tompa), l'agent judicial que supervisa el cas del Ion, reacciona amb un trauma molt convincent i realista. De fet, l'estil d'interpretació de Tompa, molt exterioritzat, fa que sembli que és la primera vegada que s'enfronta realment a la força cruel de la mortalitat (de manera significativa, la seva mare hongaresa, interpretada per Annamária Biluska, segueix viva i exerceix un paper dominant a la seva vida). En qualsevol cas, les guies narratives resulten excepcionalment equilibrades per a una pel·lícula de Jude, fins al punt que podria ser un altre exemple més de cinema d'autor de complaença burgesa i sentiment de culpa, no gaire lluny de Haneke o Farhadi. Afortunadament, Jude porta aquesta premissa banal en una direcció més original, introduint la varietat que definia l'estil visual dels seus últims llargmetratges en les pròpies converses dels seus personatges, encara que això, irònicament, fa que semblin menys realistes en boca dels actors. Asseguts junts en composicions de dos plans a l'estil de Hong Sang-soo (el director sud-coreà, habitual a la Berlinale, és una gran influència per a Jude actualment), Tompa i els seus companys d'escena semblen dues llibreries universitàries mantenint una conversa.

Tot i així, aquest vibrant discurs surt de la pantalla, embolicant-nos en els diàlegs com una tercera figura: un oient. Un altre aspecte que fa que Jude resulti especialment contemporani és la seva classificació com a cineasta de la postveritat i del postinternet: comparar les seves digressives tangents amb les pestanyes obertes del navegador és massa simplista, però el 2025 i en aquest continent, de vegades fa la sensació que no es pot verificar res, ni arribar a conclusions definitives com abans. El final de la pel·lícula, en comparació amb el més emotiu de Rossellini, resulta molt revelador: davant d'una tempesta d'explicacions contradictòries però temptadores per a aquest món horrible, només una opció sembla acceptable: passar les vacances amb la família en una platja grega, on ho pots foragitar tot de la teva ment cansada, encara que només sigui per un moment.                                                                                  

David Katz - cineuropa.org